Ens han filtrat l’interrogatori del jutge al presumpte abusador sexual Íñigo Errejón, polític, i a la presumpta víctima, Elisa Mouliaá, actriu. El to del magistrat és barroer amb ella, però també amb ell. Hem vist el to, de vegades, en algun judici de furts o de baralles, on hi ha clarament una superioritat moral per part de qui fa les preguntes a qui considera uns pobres diables que li fan perdre el temps.
Com que els fets no van ser denunciats en el seu dia, ara, anys després, tot sembla molt confús. “Somos adolescentes” diu ell en un moment donat del judici. Per explicar que eren a la festa d’uns amics d’ella i que la presumpta agressió va produir-se en una habitació de la casa dels amfitrions. Potser sí que la paraula és la correcta. En tots aquests casos de dones que expliquen un cas a les xarxes o als mitjans anys després, no sembla haver-hi un comportament d’adulta. Ell pren la iniciativa i ella, doncs, es deixa o bé li diu que pari, però després se’n va amb ell. Com quan els joves es ficaven mà al seient del darrere del cotxe, però paraven per anar al llit dels pares. Això ell ho fa perquè vol. Ella, en canvi, ho fa per moltes raons que la dominen. Per interès, perquè s’ha quedat paralitzada, perquè ha begut (i, per tant, és submissió química...), perquè ell té més poder, perquè s’esperava “una relació romàntica”...
Estem retrocedint, després del moviment hippy, on homes i dones eren amos dels seus desitjos, que demostraven. Però segueixo volent un món on totes les adultes li diguin sí o no a un Errejón en una festa i segueixin comandant la seva vida. Ja entenc que cap de nosaltres no és el mateix al cap de dos anys. Mil vegades ens hem preguntat com és possible que mantinguéssim aquella relació, de la qual ens penedim. Però pel que sembla, avui, les dones, tot i adultes, podem reescriure qualsevol cosa que hàgim fet en el passat recent des d’un punt de vista de la nostra debilitat. Un petó al cine, uns tocaments en una festa, una relació esporàdica o fins i tot un matrimoni.
