Segur que ahir, en moltes escoles i instituts, s'hi va fer el Sant Jordi. Tot de joves van presentar poemes i proses (alguns, perquè fer-ho apujava nota, d'altres per gust). Hi va haver poemes paròdics, dels que s'enriuen de "la poesia", i cap dels autors va tenir consciència de com era de revolucionària i poètica i clàssica aquella broma. Hi va haver algun poema experiencial, de ràbia i lluita, d'amor impossible, d'odi, i cap dels autors tenia consciència de com eren de bones aquelles lletres plenes de sang. Hi va haver alguna prosa adolorida, divertida, de tràmit, experimental, banal, inspirada en... o tot a la vegada, i cap dels autors tenia consciència de com era de transcendent dir: soc aquí, al món, acabo d'arribar, i us demano que llegiu això que he escrit per a vosaltres, però em fa vergonya sortir a recollir el premi.
Vaig ser la nena que guanyava cada any el concurs de Sant Jordi de l'escola, després de l'institut. Vaig ser la nena que rebia, com a premi, llibres de Bruguera que encara tinc. Ahir alguns joves van ser aquella que vaig ser. Els concursos de les escoles i els instituts d'un dia com ahir són la porta mig oberta, el tret de sortida a aquesta estranya vocació: t'explicaré una història. Em commouen fins les llàgrimes els mestres que organitzen aquests concursos, que fan de jurat, que feliciten solemnement aquests alumnes, de vegades molt tímids, que un dia, molt més tard, quan ja siguin escriptors, recordaran, com jo ara recordo.
