L'adolescència

Molts de vosaltres, que m’esteu llegint, ja deveu haver llegit la crítica de la Mònica Planas en aquest mateix diari que adverteix del cop de puny a l’estómac que fa sentir la sèrie Adolescencia, que cal trobar a Netflix barrejada, gairebé diria que amagada, entre altres productes menors.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

La crítica televisiva diu que Adolescencia és la millor sèrie que ha estrenat Netflix els últims mesos, per l’enfocament narratiu, la qualitat interpretativa i la voluntat d’exploració social. No hi podria estar més d’acord. Però voldria afegir-hi una consideració personal: crec que aquesta sèrie interpel·la l’espectador en un aspecte molt privat. En acabar-la, només hi ha tres opcions: et sents aterrit si tens fills adolescents, o bé celebres no haver-ne tingut o, com és el meu cas, agraeixes que els teus fessin aquesta travessa, difícil de per si, quan les xarxes socials encara no ho havien convertit en un autèntic infern.

Crec que la sèrie provoca un autèntic desassossec perquè et posa davant dels ulls una realitat: és pràcticament impossible protegir els nostres fills de les maldats i perversions a les quals tenen accés tancats a la seva habitació. L’actor protagonista, aquest nen de tretze anys que manté una aparença infantil i vulnerable, aconsegueix fer-nos tremolar amb la proesa de la seva interpretació.

Mentre m’empassava els capítols d’Adolescencia, estava llegint una novel·la de l’escriptora italiana Silvia Avallone titulada Cor negre. Aquesta autora la vaig descobrir fa molts anys amb Acer i després de tants anys no m’ha decebut gens ni mica.

Cor negre també dona protagonisme als adolescents –o més aviat als joves adults que han quedat traumatitzats per una adolescència desastrosa–. L’Emilia i en Bruno no són víctimes de les xarxes socials, a penes fan servir el telèfon mòbil, però viuen igualment amb molta angoixa aquest món global on tothom sap qui són i què els ha passat.

Avallone es mostra rotunda amb els grans traumes de l’adolescència : “No és veritat que després tires endavant. Després hi ha les conseqüències”.

Com a la sèrie britànica, basada, per cert, en un fet real, el protagonista i tota la seva família han d’entomar les conseqüències dels actes comesos en un moment d’alienació mental.

El missatge de fons que uneix la sèrie Adolescència i la novel·la Cor negre és més aviat pessimista: per més que ens esforcem per fer-ho bé com a pares, no podem protegir els nostres fills del món i de la vida.

Els pares d’en Jamie i el pare de l’Emilia són personatges desolats, impotents, que no troben resposta a la gran pregunta: Què hem fet malament? Puc imaginar com és d'impossible la missió de mirar de salvar els fills de les xarxes socials, plenes de codis secrets, intencions perverses i missatges abominables. La prohibició mai no és camí i la vigilància extrema és quasi impossible.

Penso en els pares i les mares que van haver de protegir els seus fills en temps de guerra, o quan no hi havia antibiòtics i altres tractaments, o si vivien enmig del bosc exposats a feres ferotges. Sempre els havia compadit quan llegia novel·les d’època, però ara, sincerament, no crec pas que aquells temps fossin pitjors que els que ens ha tocat de viure ara.

La brutal minisèrie britànica que glaçarà la sang dels pares