Adolescència i paternitat
L’aclamada sèrie Adolescència serà emesa als instituts britànics per decisió del primer ministre Starmer, que ja va explicar a la Cambra dels Comuns que l’havia vista casa amb el seu fill de setze anys i la seva filla de catorze.
Bravo, doncs, per una producció audiovisual que ha encertat el tema, el to i, fins i tot, la forma, i ha emès una mena d’avís mundial sobre els perills de la barreja potencialment explosiva d’adolescència, xarxes socials, masculinitat tòxica, violència contra les dones i pares que són bona gent i treballadora però que no estan a sobre del que miren els seus fills.
Parlant amb gent que té canalla que encara és petita, el comentari unànime ha estat “quina por, l’adolescència”, que m’ha recordat el mateix que em deia la meva mare quan veia les influències a què estaven sotmesos els seus nets. Però a aquesta etapa de la vida (de fet, a cap) no s’hi pot anar amb por. Quan una criatura arriba a l’adolescència ja ha donat moltes pistes sobre fortaleses, debilitats, gustos i disgustos de la seva personalitat. Sí, després arriba el tancament i els adolescents són com un iceberg del qual només veiem el que sobresurt a la superfície. I amb les xarxes, als pares se’ls ha girat feina extra, certament, i cal estar-hi a sobre i ajudar-los a pensar el seu lleure i els seus interessos. I, tot i estar-hi a sobre, cal afinar l’antena per veure com influeix en l’adolescent el que ell no ha vist o no ha experimentat, però sí que han vist o experimentat els seus amics.
Adolescència se centra en la influència masclista de les xarxes en els nois, però també hauria estat possible una sèrie sobre xarxes i pressió estètica en les noies. I una altra que es digués Paternitat, perquè la desorientació d’uns va paral·lela a la dels altres.
