Adieu...

"Adieu Twitter". És l'última piulada de l’excandidat a alcalde de Barcelona, l’enyorat i sexi Manuel Valls, després que, incomprensiblement, també li hagi anat malament a la política francesa. L’home s’havia presentat a França com a representant de la circumscripció dels francesos residents a Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco. Va fer uns vídeos, esclar, cridant al vot amb un entusiasme que, per desgràcia, no va aconseguir que aitals francesos residents a Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco estiguessin a l'altura del moment. No l’han votat i la història els condemnarà. I ho entenc, perquè Valls, demanant-los el vot, els recordava una dissort. Que justament no viuen al país del foie, el xampany, el vi de Borgonya i el de Bordeus, les baguets i, last but not least, Robespierre. (Dic “last but not least”, però en francès seria alguna cosa com “Dernier, mais non pas Gruyere”).

Per això, estimats, crec que ens toca remar. Necessitem que es torni a presentar a l’alcaldia de Barcelona. Volem un Valls anant, de nou, al carrer Petritxol a sucar un melindro en qualque xicra, un Valls anant a parlar amb uns gitanos (sense nom, ni càrrec, esclar) pensant-se que és a Barcelona, quan en realitat és a l’Hospitalet. Banderoles de Valls, empresaris demanant pasta per Valls, tuits de Valls, potser noces d’argent de Valls, Valls al premi Josep Pla, de nou, esgargamellant-se, per a horror de la concurrència, tanmateix, sens dubte més educada. Un Valls a l'aguait, esperant el moment d’utilitat. I això, només hi ha una persona, un candidat, que ho pot aconseguir: en Maragall. Que no ens decebi.