Reprenc una frase que vaig escriure l'altre dia, perquè, per aquelles qüestions de la màgia dels comentaris online , va aconseguir allò que se'n diu "encendre un debat". La frase, que han de situar a dins d'un bar, era aquesta: "I ja em permetrà que, en lloc de xupito , en digui didalet com els cosins valencians". Aquests dies, per qüestions laborals, he compartit estones amb en Ferran Torrent i he vist que ells ni el toquen, el xupito .
Els comentaristes del diari -com sempre que es parla d'una qüestió de llengua- estaven apassionats. Alguns van proposar la solució xarrup , que va ser descartada per d'altres amb l'argument que una persona de vuitanta anys probablement no ho diria. A mi això del xarrup em sembla més aviat una mala traducció del sorbet .
No m'agrada gens la paraula xupito , que veig escrita a tot arreu, perquè em sembla del tot innecessària i, en canvi, em sembla una boníssima solució el didal . En Torrent, per cert, també fa servir amb tota naturalitat l'expressió bequeret per demanar aquest got del final de l'àpat. Escrit així no l'he trobat ni al DIEC ni al DCVB, però potser és un diminutiu de bequer , és a dir, que serveix per fer la becaina. Didal sí que hi és. Got petit.
Xupito em fa el mateix efecte que delicatessen o xuxes . La meva àvia, de les delicatessen en deia requisits i jo sempre n'he dit així, també. De les xuxes sempre n'he dit llaminadures i algun cop que tinc el sucre alt, fins i tot llepolies . Quan anem a festes infantils amb la mossa petita, això sí, dissimulem, perquè no ens prenguin per friquis. Aquests dies amb en Torrent m'he acostumat amb tota naturalitat als didalets (a demanar-los així, vull dir, no pas a absorbir-los).
Ja veuen, doncs, de quina manera més entretinguda he aconseguit, durant uns minuts, no parlar de La Cosa (és a dir, El Procés).