Adéu a Unnim: Catalunya torna a Perdre poder financer

Unnim, fruit de la fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu, va passar ahir de mans de l'Estat al BBVA. Amb l'operació, l'entitat presidida per Francisco González compleix quatre desitjos. Primer, desbancar l'etern rival, el Santander, com a primer banc d'Espanya per actius. Reforça, a més, la presència a Catalunya, on ja es va quedar Banca Catalana.

El BBVA guanya també temps per dur a terme el sanejament a què Mariano Rajoy ha forçat els bancs (qui es fusioni té el doble de temps). I dels costos d'una adquisició se n'encarrega el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD), que es nodreix d'aportacions dels bancs i està pensat per protegir els clients. A l'Estat -i al contribuent-, el rescat d'Unnim no li costarà diners: el FGD retorna a l'Estat el que hi havia posat (953 milions).

L'operació suposa, però, la pèrdua d'un altre centre de decisió financer. Fa tres dècades, Catalunya comptava amb més de 20 bancs, de l'Altàntic a Jover, passant per Mas Sardà, Condal i Garriga Nogués. Últimament teníem 10 caixes i un banc. Ara, a punt que es dilueixi també l'entitat més gran en joc, CatalunyaCaixa, ens quedaran només dos grans bancs: Caixabank i el Sabadell (amo de la CAM, en plena digestió).

La culpa no és del BBVA. Hauria passat el mateix si hagués guanyat la subhasta qualsevol de les altres entitats interessades per Unnim (Ibercaja, Santander, Popular o, abans, Bankia). La crisi ha estat el pretext per acabar amb les caixes, que suposaven la meitat del sistema financer, i, a més, Catalunya perd poder financer enmig d'una impotència i un silenci sorprenents de la Generalitat. És hora d'un examen de consciència de tots: dels gestors de les caixes, però també del Govern (de l'anterior i, sobretot, l'actual). Mereix una reflexió el pobre resultat que han tingut la mala gestió dels riscos, la resistència a les fusions i les pressions per casar-se entre catalans. Confiem que CaixaBank mogui fitxa amb ambició.