L'adeu sobtat de Diana Garrigosa

BarcelonaSe n'ha anat de cop. Sense donar temps ni marge per a la malaltia ni per als comiats; sense que la degradació física l'apartés o l'anul·lés per a la vida activa. Però se n'ha anat d'una revolada que ha subvertit un ordre impossible d'establir i d'acceptar. Deixant orfes els seus, sobretot l'home de la seva vida, l'home que ja fa molt de temps que va desaprenent de reconèixer aquells a qui va tractar. Amb la mort de Diana Garrigosa, Pasqual Maragall es queda sense un dels poquíssims rostres que sabia seu, íntim encara; la persona de qui sabia que s'ocupava d'ell. La família perd una biga mestra. I la Fundació Pasqual Maragall per a la lluita contra l'Alzheimer es queda sense un dels seus referents humans i socials.

Diana Garrigosa no va ser mai ni alcaldessa ni presidenta. Va lluitar per no deixar-se arrossegar pels càrrecs de l'home de la seva vida. Va complir sempre que tocava amb les servituds de ser consort, però no va deixar mai de reivindicar-se professionalment i personalment. Hi va ser sempre, però amb perfil propi. Vivint de prop i de dins, però sense confondre-s'hi, els grans moments que va protagonitzar Pasqual Maragall.

Hi ha una foto de l'àlbum familiar que il·lustra com poques altres la manera com la parella Maragall-Garrigosa va viure el període més intens (tot i que segurament no el més feliç) de la seva vida: els Jocs. És una imatge natural i una mica desmanyotada –com era aquesta família, que detestava els protocols i enravenaments–: és una foto feta entre Bordils i Corçà, i hi apareix la Diana duent la torxa olímpica. L'alcalde Maragall li fa un petó als llavis; estan tots dos una mica de costat, com si els haguessin dit que havien d'oferir aquell bes a la càmera però no sabessin gaire com posar-s'hi. En Pasqual duu una branca de llorer a la mà, per donar-l'hi a ella. A dos metres hi ha un nen de dotze anys que porta també una branca de llorer a la mà i es mira la parella que es besa amb una cara il·lusionada i feliç: és en Guim, el tercer fill, el germà petit de la Cristina i l'Airy. En Guim també devia voler donar el símbol del triomf a la mare.

Aquell somni, el somni olímpic, havia esclatat el 17 d'octubre de 1986. Vint-i-un anys després, el 20 d'octubre de 2007, Diana Garrigosa agafava per primera vegada un rol en primera línia al costat de Pasqual Maragall. Va ser quan ell va anunciar que patia Alzheimer i, junts, es conjuraven per demostrar que no estava escrit enlloc que la malaltia no pogués ser derrotada. A aquest projecte (i a cuidar l'home de la seva vida, malalt) ha dedicat els darrers anys de la seva vida. Fa ben pocs mesos Diana Garrigosa i Jordi Camí rebien, en nom de la Fundació Pasqual Maragall, el Premi Nacional de recerca al mecenatge científic. Encara no fa una setmana parlàvem de Diana Garrigosa amb Jordi Camí, director de la Fundació Pasqual Maragall, i em deia que estava vivint un bon moment. No l'ha pogut gaudir: la mort se l'ha endut d'un cop. Sense deixar-nos dir-li adeu.