Rebem amb melancolia la notícia de la mort, als vuitanta-sis anys, del filòleg Josep A. Grimalt, el Professor Grimalt, com l’anomenàvem molts, un nom de referència de la vida cultural i acadèmica a Mallorca dels darrers cinquanta anys. Tota, o la major part, de la seva trajectòria ha anat indestriablement unida a la Universitat de les Illes Balears (UIB), on ell va ensenyar i investigar des dels primers compassos de la història d’aquesta institució. Els interessos del professor Grimalt passaven per la lingüística, la literatura occidental moderna (la francesa, sobretot: era un afrancesat declarat) i la literatura popular de tradició oral. A més d’això, va ser un important divulgador de la llengua catalana i del seu ensenyament durant els anys de la normalització, a través del seu espai Parlant en plata a TVE de Balears i de molts altres mitjans. Era un conferenciant brillant i un orador vivaç i amè, sovint divertit. Això feia memorables les seves intervencions, i no és exagerat afirmar que va llevar a molts conciutadans, tant autòctons com immigrants, durant els anys setanta i vuitanta, la por a aprendre català, en un moment fràgil i delicat per a la llengua (només que aleshores no ploraven la mort del català sinó que feien feina per donar-li vitalitat, i ho aconseguien).
A les Rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover (una de les obres patrimonials massa poc conegudes de la llengua i la cultura catalanes), juntament amb el professor Jaume Guiscafrè, Grimalt hi va aplicar l’anomenat sistema d’Aarne-Thompson (ara més conegut com a índex o sistema Aarne-Thompson-Uther), i en van fer una edició que crec que es pot considerar canònica i que és un goig per a qualsevol que s’hi acosti. Pel que fa a la lingüística general i a la crítica literària (dues assignatures que va impartir molts d’anys), Grimalt militava amb convicció i de forma sostinguda en l’estructuralisme i en les idees expressades pel seu cap de brot Ferdinand de Saussure al seu Curs de lingüística general.
Naturalment, això, avui en dia i a parer de molts, el situava dins l’obsolescència acadèmica, lluny dels postestructuralismes, del deconstructivisme, de l’estètica de la recepció o dels estudis de literatura comparada, de gènere i postcolonials. Cert: la formació de Grimalt era d’un altre temps i s’hi va mantenir. Però, tanmateix, les seves classes combinaven saviesa (en el sentit no suat de la paraula, si encara el té), fe en la literatura i la llengua, entusiasme per la lectura i dosis importants de bon humor, això darrer gràcies, en bona mesura, a les seves excentricitats, que no caben en aquest article però que eren llegendàries (i ben divertides). Aquells milers d’hores de classes impartides curs rere curs, generació rere generació d’estudiants, i el seu compromís amb la llengua catalana (un compromís que era abnegat però també gojós i rialler) són un llegat intel·lectual d’un valor enorme. I ens recorda que la vitalitat i la pervivència d’una llengua i una cultura depenen sobretot dels que fan la feina.
