Adeu, petit Keith!
S’ha mort el petit Keith. Així és com li deien els seus amics més íntims. Sobretot en Christopher Hitchins, en Hitch, que era el seu amic més amic. Amics de joventut, de gresca, de feina. El petit Keith era novel·lista, bàsicament, i en Hitch, assagista, bàsicament. Tots dos treballaven al New Statesman, revista de literatura. Bevien i fumaven molt. Eren de la mateixa edat, nascuts tots dos el 1949. Però en Hitch va ser el primer a morir, ja fa alguns anys. I ara ha mort el petit Keith. Aquest va descriure la seva amistat i la mort de l’amic, el càncer i els tractaments, el dolor i l’horror. Ho va fer a la seva última novel·la, si és que es pot dir que és una novel·la. El petit Keith es deia Martin Amis i la seva última novel·la es diu Inside Story. Ha estat traduïda al català amb el títol de Des de dins i l’ha publicada Anagrama.
Martin Amis era fill de Kingsley Amis, novel·lista famós i molt conegut a l’Anglaterra dels meus temps. Era amic íntim del poeta Philip Larkin, l’autor del llibre Finestres altes i d’Els casaments de Pentecostès, que vaig llegir molt en aquells meus anys de joventut. Tant Kingsley Amis com Philip Larkin eren del mateix any, el 1922. Quan vivíem a Londres, a Hampstead, un barri molt ben posat i amb veïns famosos (per exemple, Richard Burton i Elizabeth Taylor, que no vaig veure mai), com que la Dolors era language assistant al Westfield College, que llavors era en aquell barri, vam llogar un flat a prop del college. Eren els baixos d’una caseta voltada d’arbres, amb un diguem-ne jardí sense flors al darrere. A terra, herba. No gespa. Al fons, una tanca de fusta que el separava del jardí de la casa del carrer paral·lel. Un roure, un parell d’oms. I alguns esquirols que hi saltaven. La propietària del flat era Mrs. Pepys i tenia uns seixanta anys fets, potser molt fets, i era pintora. Pintava flors, teles molt acolorides. Unes clívies sobre un fons de fulles de filodendres. Una mica matissià, tot plegat. Quan vam anar-hi a parlar i a deixar la fiança, ens va convidar a un suc de gerds de paquet. Vivia a la casa del costat i la nostra era per llogar, a trossos. Com que érem treballadors universitaris no hi va haver cap problema. Érem de fiar.
Un parell de cops per setmana agafàvem el metro a l’estació de Hampstead i baixàvem a Golders Green. Allà anàvem a classes d’anglès en una mena de centre cívic, al costat de dues esglésies precioses de l’arquitecte Lutyens. Explico tot això perquè va ser allà on la professora ens va fer llegir Lucky Jim, una novel·leta de Kingsley Amis, el pare d’en Martin, Mart per als amics i petit Keith per als més amics.
O sigui que vaig conèixer abans el pare que el fill.
De Martin Amis em va agradar especialment Experience, publicada en castellà per Anagrama. Una memòria del seu pare, bàsicament, i, de retruc, de Philip Larkin. Abans m’havia agradat molt Tren de nit, una novel·la policíaca. De fet, m’agraden més les memòries que cap altra cosa. Per això ara l’últim llibre del petit Keith, que serà l’últim, m’ha agradat especialment. És un llibre molt dur perquè hi narra la mort de dos dels seus amics més amics, per un costat la de Saul Below, el novel·lista americà; per l’altre, la de Christopher Hitchins. Saul Below, d’Alzheimer; Hitchins, de càncer d’esòfag. Curiosament com ell. La malaltia de Below l’explica amb pèls i senyals. La de Hitchins, també. Més terrible encara perquè Hitch era de la seva mateixa edat i perquè Below se’n va anar a poc a poc. Hitchins va haver de passar per l’horror dels tractaments contra el càncer. El petit Keith no ens estalvia res. Tot narrat de forma magistral, però. D’una forma que t’atrapa i que se’t va ficant a dins, que et va fent el cor petit, que te l’estreny amb una tristesa de què no pots escapar.
Un altre capítol inoblidable és el que ens explica la seva visita a Israel.
A més d’això hi ha, de tant en tant, uns capítols breus sobre el fet d’escriure, sobre les coses que es poden fer i les que no s’han de fer mai.
Com que el petit Keith era un noi doner, com se sol dir, anem coneixent les seves nòvies reals i potser una de ficcional que és la que articula les seves relacions eròtiques. M’imagino que és ficcional. Potser no, potser és la més real de totes. El petit Keith era baixet, però atractiu. Si es deia Martin, d’on ve això de petit Keith? Doncs d’un dels personatges de la seva segona novel·la. Ell va voler fer un personatge desagradable, però va caure simpàtic als lectors. No se sap mai. Adeu, petit Keith!
