Al final de la fabulosa exposició sobre Miró i Picasso, tant al museu del carrer Montcada com a la fundació de Montjuïc, s'hi projecta una breu entrevista a Joan Miró, ja gran. Li demanen què recomanaria a un artista jove. Respon, concís: “Treballar, treballar i treballar”. Miró i Picasso, dotats d’una energia fenomenal, van passar-se la vida treballant, creant, investigant. Miró investigava cap endins, Picasso cap enfora. Eren molt amics. Un dia, en una visita del Joan al Pablo, al jardí del segon, davant d’una escultura, Miró diu: “Però si això és meu!” I Picasso li respon: “No, és de nosaltres”. S’estimaven, eren fruit de la mateixa revolta artística, es copiaven. Eren tan iguals i tan diferents. L’entrevista, en francès, acaba amb un comiat en català adreçat a l’amic –sí, entre ells parlaven en català–: “Adeu, Pablo, adeu!”
Això de la catalanitat de Picasso sempre ha incomodat. El seu arrelament barceloní és inqüestionable. Es va fer artista aquí, en l’ambient dels Quatre Gats, on formava part de la taula dels júniors, els de la segona generació modernista. O sigui, no la de Casas i Rusiñol, a qui admirava: era la icona de la bohèmia. A Rusiñol li va fer fins a vint-i-dos retrats. Als Quatre Gats, amb 18 anys, ja hi va exposar dibuixos naturalistes i caricatures. Josep Palau i Fabre és qui millor va estudiar aquesta gènesi catalana del pintor malagueny i Eduard Vallès li ha agafat el relleu.
Quan va arribar a Barcelona el 1895, Pablo Ruiz Picasso tenia 13 anys. El 1900 va fer el seu primer viatge a París, on Ramon Casas el va rebre i ja va veure que es volia menjar el món. El 1904 s’instal·la definitivament a la capital mundial de l’art. Però com a tots ens passa, la dècada catalana de formació i primera joventut el marcaria per sempre.
D’aquests anys són molts retrats que li van fer amics seus com el caricaturista Lluís Bagaria, Sebastià Junyent (el seu primer mecenes), Ricard Opisso o l’escultor Pablo Gargallo, autor del famós bust enclenxinat. També va ser íntim d’un altre escultor, Manolo Hugué, la mort del qual, el 1945, el va trasbalsar. Força anys abans encara l’havia afectat més, esclar, el suïcidi de Carles Casagemas el 1901.
Més amics: Àngel Soto, Ricard Canals, Isidre Nonell –un dels que més l’influencia de jove–, Anglada-Camarasa –també el marca–, Joaquim Sunyer, Rafael Pichot, Enric Casanoves, Jaume Sabartés, Joaquim Mir. De Mir i Anglada-Camarasa va fer una desena de retrats de cadascú; de Sabartés, cinc. Sabartés va acabar sent el seu secretari i primer biògraf. Va acumular molta obra picassiana, base del museu barceloní. Tot i negar-se a retornar mentre hi hagués una dictadura, Picasso va voler que es fes el museu de Barcelona, inaugurat el 1963, ara fa 60 anys. L’última estada seva a Catalunya havia sigut el 1934 i va aprofitar per visitar el Museu d’Art de Catalunya, encara no obert, especialment les col·leccions del romànic, que el van impactar.
També va fer molts retrats d’escriptors catalans als quals va tractar, llegir i il·lustrar-los obres: Juli Vallmitjana, Josep M. Folch i Torres, Frederic Pujulà, Alfons Maseras, Pompeu Gener, Eduard Marquina... No eren de primera fila. Dels grans, admirava sobretot Joan Maragall –de qui va traduir alguns poemes al francès– i Verdaguer: el dia que mossèn Cinto va morir, de nit i plovent, el jove Pablo va anar caminant d’Els Quatre Gats a Vil·la Joana per vetllar-lo, i després a l’Ajuntament a firmar el llibre de condol.
Picasso entenia el català perfectament i el parlava (imperfectament). Sovint demanava als amics catalans que li escrivissin en català. Era un altre tresor de la seva joventut al qual no volia renunciar. A Gósol, on es va inventar el cubisme, què parlava si no? Vallès ho diu molt bé: no som els catalans els que ens hem apropiat de Picasso, sinó Picasso qui es va fer seva la cultura catalana. De fet, aquí sovint hi ha hagut l’escrúpol de no fer-lo massa català. Però ell no tenia cap problema amb això, al contrari.
