És innegable que el resultat de les eleccions celebrades aquest dimarts a la Comunitat de Madrid tindrà efectes en el tauler de joc polític més enllà de la Villa y Corte. El resultat espectacular del PP d’Isabel Díaz Ayuso, que ha recollit el 45% dels sufragis, i la patacada del PSOE, que malgrat el protagonisme de Pedro Sánchez ha quedat en tercer lloc i no ha arribat ni al 17% dels vots, de ben segur que farà reprogramar les estratègies de tots els partits espanyols.
Segur que d’aquestes eleccions se’n poden treure moltes conclusions, però més enllà de les que són en clau més madrilenya, se’n poden destacar tres de més generals. La primera té a veure amb la gestió de la pandèmia: liderar el rànquing en nombre de morts per milió d’habitants, lluny de merèixer una reprovació dels votants, ha obtingut un premi. Retorçant el concepte de llibertat, molta gent s’ha convençut que poder prendre una canya de cervesa fins a l’hora del toc de queda, a les deu del vespre, era una revolució i han arribat a la conclusió que un excés –evitable– de morts per covid és un dany col·lateral socialment suportable. Si aquesta és l’escala de valors de la societat, la temptació de posar la salut per darrere de l’economia esdevé un precedent fàcilment imitable.
La segona conclusió és que Pedro Sánchez no té, ara mateix, cap incentiu per avançar les eleccions espanyoles. L’onada madrilenya podria generar portar-lo cap a les roques. Per molt que mai no hagi dissimulat la incomoditat per haver d’apuntalar la seva majoria fent govern amb Podem i havent de buscar el suport de partits com Esquerra Republicana, avui té menys marge de maniobra que ahir. No pot convocar eleccions pel risc de perdre-les ni pot buscar majories alternatives perquè no existeixen. Per tant, la feblesa del PSOE és una oportunitat per als diputats catalans que haurien de saber aprofitar.
I la tercera gran conclusió és que amb aquestes eleccions es confirma el retorn del bipartidisme, que de fet mai no havia marxat del tot. A dreta i esquerra havien sorgit nous actors, amb Ciutadans i Podem, que amenaçaven les hegemonies històriques de PP i PSOE. Ara fa deu anys els dos grans partits espanyols sumaven el 73% dels vots i 296 escons de 350; després de les últimes eleccions generals del 2019 es van quedar en el 49% dels vots i 209 escons. Però, en l’actual cicle electoral, es constata com els taronges i els liles van perdent llençols a cada bugada. A les eleccions basques, gallegues, catalanes i madrilenyes del darrer any, Ciutadans i Podem han perdut gairebé tot el seu capital polític, i és especialment remarcable la col·lecció de fracassos del partit d’Inés Arrimadas, que està en vies d’extinció.
Avui ja ningú no es recorda del que es va anomenar nova política, sorgida entorn del moviment 15-M i dels efectes de la crisi econòmica iniciada el 2008. La frescor dels discursos, la necessitat de regenerar el llenguatge, el desig d'apartar les formes opaques de prendre decisions o la voluntat de fugir de la tàctica partidista ja formen part d'una retòrica que ha quedat enrere. Els màxims exponents d'aquella nova política a Espanya eren Pablo Iglesias i Albert Rivera, avui tots dos retirats de la política després d’assumir la responsabilitat dels pèssims resultats de les seves formacions.
La caiguda política de Pablo Iglesias, a qui han demonitzat i desprestigiat, fent servir el mateix patró que des de la caverna mediàtica madrilenya s’ha aplicat sense descans contra els dirigents independentistes, és la gran metàfora de la victòria de la dreta. Veure el seu cap en una safata la mateixa nit electoral és, per a la dreta, el triomf de la llibertat. Un trofeu de caça. I, pel mateix preu, amb l’adeu de Pablo Iglesias es perd una veu que, amb bones paraules i cap fet, ha procurat entendre la realitat de Catalunya.
El sistema polític espanyol tendeix a retornar a l’esquema del bipartidisme clàssic de les dretes i les esquerres, sense gaire marge per als matisos ni els accents dins de cada espai, per bé que Vox consolida electoralment un espai del deu per cent dels vots que, a la pràctica, acaben sumant sempre a favor del Partit Popular.
Les eleccions madrilenyes deixen mal regust de boca. Més enllà de les preferències polítiques que tingui cadascú, que fan que els resultats agradin més o agradin menys, veure que allò que funciona és una manera de fer política basada en missatges de bons i dolents, amb dilemes absurds com els de socialisme o llibertat o amb dosis de demagògia que ofenen la intel·ligència, provoca un cert desànim. Quan la política es limita a ser un espectacle pirotècnic de frases enginyoses, de titulars buits, de retrets punyents o de dilemes falsos que ho acaben convertint tot en una gran caricatura és quan hi perdem tots.
Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
