Jo també era dels que veien passatgers xinesos amb la mascareta posada pels aeroports del món i pensava que eren uns exagerats o les víctimes de la cultura higiènica d’un país superpoblat i autoritari, al qual ja li estava bé que la gent circulés amb la boca tancada.
Després va venir la pandèmia i el primer dia que vaig entrar al forn a comprar pa amb la mascareta posada vaig pensar que els problemes del món que normalment queden a l’altra banda de la pantalla havien entrat a casa meva i la de tots els veïns i que ves a saber de quines desgràcies era el principi, aquella mascareta.
Des d’aquest dimarts la mascareta ja no és obligatòria al metro, als autobusos, als tramvies, als trens i als taxis. De fet, al metro feia força mesos que mentre que la megafonia interna del vagó repetia a cada parada que l’ús de mascareta era obligatòria i que calia que tapés nas i boca, cada vegada se la posava menys gent, i els vigilants de seguretat havien dimitit de fer complir la norma. Dilluns, si al vagó la duia un 5% de la gent ja era molt. Una observació sí que dono per contrastada: a primera hora del matí més de la meitat de la gent duia mascareta.
Després d’aquest parell d’anys m’he acostumat a portar la mascareta en espais tancats i si ara no me la posés al metro em sentiria desprotegit.
Amb tot, recordeu que els virus us esperen a les barres d’agafar-se i que molta gent continua tapant-se la boca amb la mà quan esternuda o estossega. Adeu, mascareta, però com deia Carod-Rovira, “mans netes”.
