PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSColumna íntegra de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a l’'Avui' (17-I-1999) en la qual va condensar amb una senzillesa i un talent admirables l’ànima de l’articulista. Deia adeu als lectors, però els va retrobar a 'El Periódico' durant vint anys més. Va superar amb escreix els rècords de longevitat en l’article diari d’altres clàssics: els quinze anys d’Eugeni d’Ors i els setze anys de Carles Soldevila. En total, Espinàs –que ens va deixar diumenge passat– va oferir cada dia durant quaranta-tres anys una peça periodística depurada, planera, entenedora, sàvia i compromesa amb els valors de la catalanitat.
Em temo que aquest no serà un bon article. Els sentiments sempre són un risc per a la literatura –i per al periodisme–. Procuraré dir, amb la màxima senzillesa possible, que aquesta columna és l’últim article que publico a l’Avui. Ara farà 22 anys i nou mesos que vaig començar a escriure-hi –el mateix dia que el diari sortí al carrer–. Escriure un article diari era un desafiament, perquè durant tot el franquisme no havíem pogut llegir un diari en català. Potser algun dia explicaré quines condicions vaig voler imposar-me a mi mateix perquè el meu article pogués ser un petit servei al gruix dels lectors, i no un espai reservat a un grup de fidels. Però això ja és història. Crec que conservo, afortunadament, les condicions necessàries per continuar escrivint, i l’hàbit de fer-ho cada dia no se m’ha fet feixuc. No m’imagino jubilant-me voluntàriament d’aquest ofici, que d’altra banda m’ha donat tantes satisfaccions. L’articulisme diari, contràriament al que pot semblar a algú, és l’antirutina: obliga a pensar una mica cada dia, a pensar alguna cosa diferent de la d’ahir, i a construir aquesta petita idea nova a través de diverses reflexions i associacions d’idees. Una feina que no té gaires pretensions, però que és molt –i ho és cada dia– enriquidora i estimulant. Em sembla indiscutible que els lectors, després de tants anys, poden exigir-me una explicació del meu comiat, i només puc dir, si vull ser discret des d’aquesta columna, que si he pres la decisió de retirar-me és perquè estic dolgut amb l’empresa. Aquesta ha de ser, aquí, la resposta obligada i suficient. I això em porta a dir que, si cap articulista és indispensable, sí que ho ha estat per a mi que els lectors m’hagin acollit tan amistosament. Per ells he treballat gairebé vint-i-tres anys amb entusiasme i respecte, i d’ells n’he rebut alegries, ajut i lliçons. He escrit sempre el que havia d’escriure i els successius directors del diari m’han respectat absolutament la llibertat. Si he ofès algú, ha estat per imprudència, però no pas per malícia. Si de jove vaig descobrir, en la dura postguerra, que la meva llengua literària era la catalana, he tingut la sort, en la maduresa, de poder escollir el català com a llengua periodística, i no he acceptat les propostes de renunciar-hi. I mantindré aquesta opció. Com ja suposava en la primera ratlla, aquest no podia ser un bon article. Massa coses per dir que no hi surten, i poques ganes de posar el punt final. He estat feliç amb vostès, amics lectors. Algú va dir que l’agraïment és la memòria del cor.
