Adéu a Johan Cruyff, l’home que va estimar el futbol
BarcelonaTota la seva vida ha estat feta de notícies increïbles, però aquesta és la més increïble de totes, tan increïble que fa mal escriure-la: Johan Cruyff ha mort.
Ha mort l’home que va fer renéixer el futbol i el Barça amb un manament alegre com el seu serrell de Beatle despentinat pel mig del camp, atrevit com el seu toc amb l’exterior, audaç com la seva cama fibrosa volant per rescatar una pilota de la línia de fons i petrificar Reina, triomfal com un 0-5 al Bernabéu i Franco veient-ho al Pardo, emocionant com la primera vegada, a Wembley. Un manament senzill, el de Cruyff: “Marcaràs un gol més que el contrari”.
Havíem llegit fa poc allò de “Tinc la sensació d’anar guanyant per 2-0 a la primera part d’un partit que encara no ha acabat però que estic segur que acabaré guanyant”, i ara sabem que el missatge estava destinat a tranquil·litzar el seu entorn. I, amb tot, Cruyff no es va equivocar del tot, perquè sempre jugava amb avantatge: sabia que acabaria guanyant el partit de la posteritat per golejada.
A Cruyff el vam començar a veure per la tele un cop a l’any, al mes de maig dels anys 71, 72 i 73, aixecant la Copa d’Europa amb l’Ajax. Feia molta enveja, perquè en aquell temps teníem dues coses vetades: la democràcia i la Copa d’Europa. L’Ajax i el seu futbol, Holanda i el Mercat Comú, ens semblava tot tan modern i tan llunyà! De l’última Lliga ni ens en recordàvem. La caspa ambiental ho cobria gairebé tot. Un dia del mes d’agost del 73 es va obrar el primer prodigi: el Barça d’Agustí Montal i Armand Carabén va decidir jugar fort, i vam veure Cruyff baixar d’un avió de la KLM al Prat, acompanyat de la seva dona, Danny, embarassada per tercer cop, i no ens ho podíem creure: veuríem Cruyff cada quinze dies, al Camp Nou, amb la samarreta del Barça. Es concentraria a l’hotel de Vallvidrera i, amb una mica de sort, ens firmaria un autògraf quan l’equip sortís a estirar les cames, en el reglamentari passeig dels diumenges al matí. Cruyff no tenia un “no” per a cap nen.
Fitxatge d’impacte
L’impacte del seu fitxatge va ser enorme. Jaume Perich va dibuixar un escut del Barça i va posar-hi: “Cruyff de Fútbol Barcelona”. Era i no era un acudit. Manuel Vázquez Montalbán va escriure: “ Cruyff, Cruyff, Cruyff, es el ruido de la noche y por las gradas del estadio y por la ciudad entera ya circula que los seguidores del Barça ya no se llaman ‘culers’ sinó grillos, porque se pasan el dia diciendo Cruyff, Cruyff, Cruyff... Toda esta commoción de precios y palabras la ha provocado este muchacho duro, alámbrico, fibroso y melenudo... ” I mercurial. Cruyff encarnava la joventut inconformista que no acceptava un “tota la vida s’ha fet així”. Es va enfrontar al president de l’Ajax perquè l’havia venut al Madrid, al fisc holandès perquè no tenia en compte que la carrera d’un futbolista és curta, als jugadors joves que volien guanyar més diners sense haver guanyat títols, als grisos que el volien expulsar de la Rosaleda, al funcionari que volia inscriure el seu fill Jordi com a Jorge (si hagués sigut una nena, li haurien posat Núria), a Núñez, que volia contractes llargs. Però ell no es va considerar mai un contestatari. Li semblava qüestió de sentit comú i, sobretot, de justícia.
El 78 va plegar del Barça, tip de futbol i el seu entorn. Havia declarat al periodista Joan Castelló Rovira, a Ràdio Barcelona, que ell no serviria com a entrenador. La flor de Cruyff va fer un sol estiu, a Barcelona, i allò va acabar els quartos a molts culers per als quals Johan era sinònim de pesseter. Abans de marxar del Barça, va tenir temps de decantar-se per Núñez a les eleccions. Deu anys més tard, es van tornar a trobar. Cruyff va venir al rescat de Núñez i del Barça, i Núñez va haver-lo de rescatar a ell en una assembla tempestuosa, coneguda com la del “Per favor! Demano!”I al conjur d’aquell prec, llavors sí, la història del Barça va fer el tomb. I fer el tomb vol dir que quan arribés l’última jornada d’una lliga o l’últim minut d’una final, les cames del Barça no tremolarien, com sempre passava: tres Lligues a l’últim minut, una Copa d’Europa a la pròrroga a Wembley. O Kaiserslautern. O Stamford Bridge.
Un dia va preguntar pel millor del planter i li van parlar d’un tal Pep Guardiola, que anys enrere havia descobert al Gimnàstic Manresa un representant de productes farmacèutics, especialista a trobar diamants en brut entre els equips infantils de Catalunya, que es deia Oriol Tort. El nano era prim i poca cosa. Però tenia talent i tècnica. Aquella flor sí que va fer estiu.
Un dia Xavi Hernández li va preguntar a Cruyff si no sentia un gran orgull de veure que els seus equips jugaven tan bé i guanyaven títols. I Johan Cruyff va contestar-li que sí, però que no hi havia res com ser jugador, que com més lluny del camp, menys es disfrutava.
No li agradaven els directius ni els periodistes, així a l’engròs. En certa ocasió, vaig preguntar-li si havia fet l’alineació que ningú havia previst a les prèvies només per portar la contrària a la premsa. I va admetre que sí. Però era capaç d’asseure’s amb qualsevol que li preguntés educadament alguna cosa que no entenia del joc, i l’hi explicava amb passió.
Explicava, reia, disfrutava
Als anys noranta encara era possible asseure’s al costat de l’entrenador del Barça a l’avió i mantenir-hi llargues converses. Johan Cruyff semblava tenir opinió sobre totes les coses. Havia après a la universitat del carrer i, amb raó o sense, era fascinant escoltar-lo parlar d’acupuntura, d’impostos, de l’educació dels fills, de la primera guerra de l’Iraq, de les diferències de caràcter entre un català i un basc, del dia que va anar a veure l’amo dels Washington Diplomats i li va dir: “Hem de fitxar un extrem”. I el propietari de l’equip va contestar-li: “No, hem de fitxar un senyor que vengui entrades, perquè si no venem entrades no hi haurà extrem”. O de com el president del Feyenoord li va dir: “No et podré pagar”. I Cruyff va dir-li: “Fem una cosa. Quanta gent ve al camp, normalment? Deu mil? Doncs a partir de deu mil espectadors, la meitat de la recaptació per a tu i l’altra meitat per a mi”. Van més que doblar l’entrada. Explicava el dia que va conèixer Eunice Kennedy, germana del president JFK, fundadora dels Special Olympics, d’on va sortir la idea de la fundació Cruyff, que tanta il·lusió li feia. Explicava, reia, disfrutava.
Un dia no va riure, a l’avió. I això que el Barça havia guanyat per golejada. Veníem de Valladolid i estava blanc com el paper. Al cap d’unes hores l’operaven a cor obert, i va deixar el tabac per sempre.
Ha mort Johan Cruyff, el Johan, i no ens sabem avenir de pensar que no el sentirem més. Que no sabrem mai més què pensa. Però recordarem sempre en què creia.
El tècnic holandès
va ser acomiadat en la intimitat
Cruyff va ser incinerat en una cerimònia privada ahir a Barcelona, amb la presència dels seus familiars i amics com Josep Guardiola i Txiki Begiristain. Abans, la família havia fet un comunicat per agrair les mostres de suport rebudes. Al comunicat s’afegia: “Molta gent desitja retre homenatge a la figura de Johan i agraïm tots els actes commemoratius que pròximament puguin sorgir en honor a la seva trajectòria. No obstant això, cap d’ells són actes commemoratius oficials organitzats o avalats per la família Cruyff o Cruyff Management. La celebració de l’acte commemoratiu avalat per la família es comunicarà durant els propers dies a través de la pàgina web”. Poc després, però, es va afegir una postdata en què s’afirmava que “s’aproven els homenatges fets pel Barça, l’Ajax i la federació holandesa”. Un dels homenatges del Barça serà obrir un espai de condolences a la tribuna principal del Camp Nou, obert a tothom que vulgui mostrar el seu record i afecte cap a la seva figura. Aquest espai de condolences, que serà semblant al que es va preparar quan va morir Tito Vilanova, estarà obert a partir de les 10 del matí. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i altres personalitats acompanyaran la junta directiva del Barça. Fins dilluns, inclòs, es podrà acudir al Camp Nou fins a les 19 hores, mentre que dimarts la gent que vulgui dir l’adéu a Cruyff ho podrà fer fins a les 21 hores. Dimarts mateix, després de l’entrenament, la primera plantilla del Barça acudirà a l’espai de condolences. El dia 29, la junta directiva es reunirà per decidir quines accions durà a terme en memòria de Cruyff.
