Ens ha deixat en Francesc Vallverdú. Era un dels millors amics de la nostra família. Un gran home en molts sentits. Dels seus treballs com a sociolingüista, poeta, traductor i periodista en parlaran els diaris i altres mitjans de comunicació. M’agradaria escriure aquí dels records personals que m’hi uneixen com una manera d’homenatjar-lo i acomiadar-me’n.
La primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser en algun moment de l’any 1984, quan feia el màster de filologia hispànica a Osaka. Jo havia deixat de treballar en un banc japonès, i estudiava per especialitzar-me en sociolingüística catalana. Aleshores no hi havia cap llibre sobre el tema escrit en japonès. Tampoc no en trobava en castellà (encara no dominava el català). Estava desesperat. Ara seria molt fàcil aconseguir informacions i material a través d’internet, però aquest instrument encara no havia arribat al món. Si no hagués trobat, per pura casualitat, El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y presente, d’en Francesc Vallverdú, segurament m’hauria plantejat la possibilitat de renunciar al meu projecte. I, per tant, és molt probable que no hagués arribat a escriure en català, ni potser aquestes línies.
El 1997 en Francesc va venir al Japó amb la seva dona Carme per assistir al congrés internacional sobre les llengües minoritàries del món. Jo havia de fer-hi una comunicació sobre la curiosa paraula catalana micaco (que vol dir nespra), que segons Joan Coromines és d’origen japonès. I aquí hi entra en joc la casualitat, perquè al principi el convidat era el doctor Antoni Badia i Margarit, que finalment no va poder venir per problemes de salut. En el seu lloc va venir en Francesc. Si el doctor Badia hagués estat bé, no hauria conegut ni en Francesc ni la Carme.
Vam parlar, perquè érem els únics que tractaríem la llengua catalana en les nostres intervencions. Normalment, en aquella circumstància hauríem pogut acabar sent coneguts del mateix gremi i prou. El cas és, però, que al cap d’uns dies, en Francesc i la Carme van passar uns dies a la nostra casa de Kobe. No és gens normal que convidis una persona que acabes de conèixer a casa teva perquè sí. I tanmateix les coses es van desenvolupar amb tota naturalitat. Em semblava la cosa més normal del món que vinguessin a casa nostra. Aquest fet demostra millor que res que tenia una gran qualitat personal que no deixava d’atraure la gent. En Francesc i la Carme van caure molt bé a la meva dona, que els esperava a Kobe. I amb els nostres fills, que tenien 9 i 6 anys, s’hi van fer molt amics de seguida. Encara puc veure nítidament en Francesc i el nostre fill petit Kei caminant agafats de la mà sota un cirerer tot florit al peu del castell de Himeji, Patrimoni de la Humanitat.
La nostra relació ha continuat des de llavors. És a dir, que s’ha perllongat durant 17 anys! Ens vèiem cada cop que veníem a Catalunya. Quan la meva dona traduïa Camí de sirga, de Jesús Moncada, ens van portar d’excursió per l’Ebre, on està ambientada la novel·la. Naturalment, vam arribar a conèixer els seus fills i fins i tot les seves nétes. Quan vam passar unes setmanes a Barcelona ens van deixar un piset que ocupava una de les seves filles... La llista dels records sembla que no té fi, i tots són molt bons.
L’última vegada que vam veure en Francesc va ser quan els vam convidar a casa nostra per dinar. Si no recordo malament, els vam servir unes vieires amb salsa de tomàquet i un peix blanc amb salsa de nata. Ens ho vam passar molt bé. Uns dies després ens vam assabentar que en Francesc solia menjar molt. No ho sabíem, malgrat que havíem estat amics durant tants anys. No estàvem gaire segurs d’haver-li servit una quantitat suficient de menjar. Malauradament, ja no hi haurà una altra oportunitat de tornar a convidar-lo.