De l’article de Ko Tazawa (Yokohama, Japó, 1953 - Kobe, Japó, 2022) a l’Avui (20-III-1996). Lingüista, professor, traductor, escriptor, pioner al Japó dels estudis de llengua i cultura catalanes, Creu de Sant Jordi, Ko Tazawa va morir el 25 de setembre. Es va doctorar en filologia catalana a la UB amb una tesi dirigida per Teresa Cabré, presidenta ara de l’IEC, entitat que el va homenatjar.
[...]
La meva dona no estava gaire disposada a venir a Barcelona. Era comprensible perquè jo tenia un lloc de treball fix en una universitat japonesa i la vida era força estable. Venir a Barcelona per dos anys i mig significava deixar la feina i renunciar a tota l’estabilitat. No sabia el català i no tenia interès especial per la cultura catalana. La vaig convèncer al final. No recordo gaire com, però la vaig convèncer. Els primers dies, estava una mica trista perquè els amics que ens envoltaven eren de parla catalana i a vegades es trobava sola. Però és una persona oberta que busca sempre la possibilitat de connectar-se amb la gent. I aquesta vegada estava convençuda que la clau de connexió era la llengua. Es va posar a estudiar el català i al cap d’un any ja no trobava gaire dificultat a comunicar-se amb els amics. Ha eixamplat considerablement el seu àmbit d’amistat i me n’he beneficiat. És una dona una mica original per ser una japonesa. És molt liberal i es sentia sempre cohibida en la societat japonesa, que és una mena de xarxa teixida amb els fils de controls morals. Aquí, a la societat barcelonina la intervenció de controls morals en la vida privada és mínima. Des que va tenir la facilitat del català, estava com el peix a l’aigua. ¿Com no ha d’estar trista si ha de deixar aquest ambient al qual ha tingut accés per esforç i sacrifici considerable? Jo tenia motius concrets per venir a Barcelona. Volia fer el curs de doctorat de filologia catalana. Volia veure com és la societat catalana. Per aquest motiu vaig arrossegar tota la família. He pogut acabar el doctorat. He pogut treure dos llibres en català. He pogut conèixer molta gent. A més a més, la dona i els fills estan contents d’haver vingut. Què més podria desitjar? Tot m’ha anat tan bé que em fa pena tornar al Japó. [...] Els catalans són sincers en el sentit que no obren fàcilment la porta de casa seva a ningú fins que no hi tenen confiança de debò. La fama de ser tancats potser prové d’això. En canvi, un cop amics, són generosos sense límit. A nosaltres, sembla que ens heu obert la porta i heu estat generosos amb nosaltres. Fins i tot heu estat massa generosos, massa bons amb nosaltres. Per això mateix, hem de patir tant en deixar-vos. Adéu –no, no, a reveure–, amics!