01/08/2015

El llarg adéu als gelats de pal

En els estius de la meva infantesa, cap a finals del franquisme, la dèria de molts nens era reunir prou pessetes per comprar-se polos i cucurutxos. A cap nen l’amoïnava que dir-ne així - polos i cucurutxos - fos correcte o no. I diria que aquesta ha sigut la tònica entre nens i adults de llavors ençà. Per això m’ha entendrit tant un tuit de fa deu dies de l’Optimot: “El #motòptim de la setmana és #polo. Ja no cal dir-ne ‘gelat de pal’. De fruites us va bé?” En efecte, a partir d’ara una entrada al Termcat ens autoritza a dir-ne polo del que sempre n’hem dit polo i pensàvem continuar dient-ne polo. Tots? Home, tots potser no: mai pots descartar que un màrtir de la llengua demanés gelats de pal. De fet, en un retuit que costa saber si és irònic (l’integrisme lingüístic dóna per a això i més) algú prega que, sisplau, almenys se’n digui pol·lo.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

¿Això vol dir que ja trobarem aquest po lo al diccionari normatiu? No corregueu tant! Com voleu que el DIEC2 incorpori un polo que, com aquell qui diu, acaba de sortir del congelador. De fet, l’únic polo que per ara hi trobareu és l’esport elitista que es practica a cavall. ¿I el polo de roba de punt, tan estiuenc com el que du un pal clavat? No corregueu tant!, torno a dir. No correm, em direu, el va posar de moda el tenista René Lacoste el 1929. Cert, i el fet és que el Termcat i els altres diccionaris ja fa temps que l’accepten. Què fa que l’IEC no el posi al DIEC2, malgrat que aquest mateix juliol hi ha afegit 51 entrades i n’ha modificat unes 300? Fa de mal dir. Costa pensar que hi vegi una moda passatgera.

Cargando
No hay anuncios

L’etimologia dels dos polos no té punts de connexió. El de gelat prové d’una marcaregistrada (i això la Filològica ho paeix moltlentament) i l’altre ve de l’esport i en origen del balti, una llengua del Caixmir en què polo vol dir pilota. Però tornem al cucurutxo, que el teníem oblidat. Encara que tothom reconeix sense embuts que ve del castellà cu curucho i que vol dir cucurull (per tant, en teoria no ens feia cap falta), ningú l’ha qüestionat mai. Si és l’ús el que el legitima,¿no seria un criteri per entrar desenes de paraules acabades en o àtona? Per a Fabra devia ser encara una paperina per posar-hi confits, i potser per aquesta associació amb el seu llenguatge familiar més íntim no va poder rebutjar-lo. Sigui com sigui, el nostre ultra del pol·lo sempre podrà anar a la gelateria i demanar un cucurull.