Ada Colau i el ‘run run’
L’any passat es va morir el gran Peret, però fa un parell de dies vàrem descobrir la nova reina de la rumba barcelonina: Ada Colau, que ha decidit promocionar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona amb l’agrupació Barcelona en Comú, amb una tonadeta que es diu El run run i que va acompanyada d’un vídeo que no té pèrdua. Les imatges en què l’exlíder de la PAH i candidata a la batllia del cap i casal (amb fortes possibilitats de triomfar a les urnes, segons el CIS) fa veure que es trenca de riure resulten tan falses com una promesa de Mariano Rajoy sobre creació de llocs de treball.
No sabem què li ha passat a Ada Colau, però sembla que el protagonisme polític li ha pujat al cap de mala manera. Hi ha com una síndrome de borratxera mediàtica que pel que es veu afecta els líders del que s’anomena nova política, i que els fa semblar vells d’un moment a l’altre: Pablo Iglesias despatxa Juan Carlos Monedero al més pur estil dels partits de tota la vida, fent veure que aquí no ha passat res; a Albert Rivera li agafa un atac de xuleria davant d’Antoni Bassas i afirma que el que li passa al susdit Iglesias és que no s’atreveix a debatre amb ell (a casa tinc un gat que podria fer-ho sense patir-hi gaire), i a Ada Colau no se li acudeix res més que muntar un xou que vol recordar l’estètica i el so de Manu Chao i dels Txarango i que resulta més forçat que una extracció de queixal. Si aquesta és la mena de missatges que és capaç d’enviar-nos la nova política, no vull pensar què ens pot esperar el dia que uns o altres hagin d’assumir responsabilitats de govern, sigui en l’àmbit que sigui.
Aquesta mena de tonteries, de fet, les va inaugurar el mateix Albert Rivera, quan va protagonitzar la primera campanya de Ciutadans en pilota picada. Ara va per la vida amb vestits que, pel cap baix, tenen pinta de ser d’Hugo Boss, cosa que celebro perquè sempre és agradable que la gent almenys vagi vestida. Ada Colau, suposo que per diferenciar-se, s’enfunda una samarreta i un jerseiot més o menys tronats i es posa a fer el número davant d’un micròfon en companyia d’uns músics rumberos que altra feina devien tenir però que s’han de guanyar les sopes d’una manera o altra. Ignoro quina opinió deuen tenir d’aquesta mena de campanya sant Arcadi Oliveres i sor Forcades Pandèmies, però si aquesta és la mena de líders que ens han de treure de l’actual model polític i econòmic per aconduir-nos cap a un paradís de llibertat, alegria i bé comú, jo humilment demano que Déu ens agafi confessats. Res no és més detestable que el gran muntatge de corrupció i sevícia al qual ens han portat els anomenats partits tradicionals, però sí que existeixen dues coses que s’hi poden comparar: l’estultícia i l’arrogància, que la senyora Colau exhibeix en dosis superlatives. Au, a ballar El run run i que vagi de gust. Si aquesta mena d’astracanades són l’alternativa al desastre que patim, el meu humil consell és que qui pugui es compri bitllets cap a l’Antàrtida i no en torni fins que no es descongeli.