A propòsit de la pel·lícula de David Trueba sobre Eugenio, que aniré a veure, em poso a pensar que s’han deixat d’explicar acudits. Quan fèiem BUP, d’això ja fa trenta anys (de tot fa trenta anys), en cada sopar se n’explicaven. “El sabeu, aquest?”, preguntava l’explicador, primer. I és per això que l’Eugenio agafava la pregunta, en aquest cas retòrica, per començar-los tots. Com passa amb els contes infantils, encara que te’l sabessis, t’agradava sentir-los. Tots havíem sentit molts cops el “Que hay alguien más?” de l’Eugenio. N'hi havia que tenien més gràcia que altres explicant-ne, i n'hi havia que no se’n recordaven mai. N’hi havia de metges, de matrimonis, de monges i capellans, de gangosos. Jo no entenia exactament què volia dir ser gangós, no sabia si el terme existia de veritat, i ho vaig buscar al diccionari. Volia dir parlar amb veu de nas per un defecte. I si jo era gangosa? Hi havia els “S’obre el teló”, que tanta gràcia em feien, i hi havia els de “Mamá, mamá...”, que eren una categoria en ells mateixos, perquè sempre era un nen que es queixava a la mare del que li deien a l’escola (em diuen capgròs, em diuen despistat) i l’acció següent sempre confirmava que efectivament el que li deien a l’escola era cert.
Ens preguntàvem d’on sortien, qui se’ls inventava, com es transmetien. Sabíem que això, “explicar una petita història que pel seu final fa riure”, s’ha fet sempre, des dels grecs. El ritual del “Són dos que es troben pel carrer i l’un li diu a l’altre...” s’ha perdut. S’ha perdut, també, no ho negaré, una certa mordacitat en els nostres diàlegs quotidians, la broma per la broma. No sé si és per la pèrdua d’ingenuïtat de tots plegats, no sé si és perquè els mems han substituït aquestes ganes que la majoria tenim de fer riure els que ens envolten.
