Me’n vaig de Carcaixent en un AVE que em torna a casa. Fa molt que no veig la família i ma mare m’ha enviat una foto de la glicina que tot just acaba de florir. La vam plantar junts el 2019 amb una il·lusió prematura i aquell desig d’estar compartint un moment únic amb algú amb qui no et veus gaire sovint: recordo les seves mans brutes de terra, el somriure, la tranquil·litat que només les mares saben oferir. Era a casa. Un any després, vaig veure la glicina enredar-se entre les gelosies del jardí en una primavera de confinament: em sentia estranyament feliç. Dos anys després, la glicina rebrotava la setmana en què jo publicava la meva primera novel·la. Tres anys després, em cartejava amb un amor i trobava en la glicina naixent un reflex de mi mateix, del que sentia. Quatre anys després, l’enyorava des d’una residència d’escriptura on el temps passava massa lent. Cinc anys després, la glicina ha florit per primer cop. Cinc anys ha tardat a florir la glicina.
M’he preguntat com puc justificar als meus editors del diari que aquesta història és de rabiosa actualitat i que, per això, cal publicar-la. Els podria dir que, en acabar la presentació de Carcaixent, un matrimoni alegre m’ha demanat que els signés un llibre i m’ha confessat que enyoraven llegir-me. Jo els he respost que darrerament em costa trobar paraules per dir les coses que passen al món —i que em passen per dins— i ells m’han etzibat que no es tracta del què, sinó del com. O bé els podria explicar que Franco Bifo Berardi creu que la poesia és necessària en un món accelerat i hiperinformat per un sol motiu: respirar. I que aquesta és la meva intenció: fer respirar. Els diré que la glicina és una metàfora d’un altre ritme necessari i possible, he pensat, d’una altra vida a què podem aspirar. Ja està, m’he dit, ho tinc, els recordaré que els vaig advertir que no en sabia, de parlar d’actualitat, i que no ho puc fer millor —capitular per guanyar, estratègia definitiva.
Però aleshores he vist que la imatge de la glicina tractava del temps, i que no hi ha cosa més actual que el temps. Potser perquè se’ns escapa inevitablement, com se sol dir, perquè la batalla per aturar-lo neix tocada de mort. Els titulars dels diaris parlen d’un clima de preguerra mundial i del possible retorn de la mili, però fa unes setmanes era la sequera històrica, i fa encara unes setmanes més, la guerra a Palestina. Cada cosa ha deixat lloc a l’altra com si només hi hagués espai a la memòria per a una sola tragèdia alhora, i cada tristesa ha deixat lloc a una altra com cada any deixa lloc a un altre i, a poc a poc, queden només els records, sempre imprevisibles i atzarosos. La diferència, però, és que nosaltres no programem què recordarem d’aquella primavera del 2019 en què una mare i un fill es trobaven per plantar una glicina —fins i tot ells evoquen aquell matí de maneres diferents. En canvi, l’actualitat cultiva l’oblit i l’entrena. Prepara l’esperit per a acceptar que un cop les notícies desapareguin dels mitjans ja no hi seran: que ara l’aigua no s’acaba, que ara a Gaza no hi ha morts.
Ho diré d’una manera diferent: l’actualitat ens imprimiria en portada un titular enginyós de la glicina meravellosa que ha florit en un barri oblidat de Tarragona. Hi hauria fotografies, declaracions i testimonis. El fill explicaria la seva versió en una entrevista i la mare la seva en un publireportatge. Opinadors s’inventarien dades i fingirien conèixer els poders medicinals de la planta. Tanmateix, la primavera acabaria com acaba tot, i tornaria el silenci dels darrers cinc anys en què aquella planta creixia desinteressadament, sense molestar. S’instal·laria un silenci eixordador, que deu ser la condemna més severa. I, aleshores, s’escamparia l’oblit.
Tot això deu ser per dir que si tenim un deure, els que escrivim, una responsabilitat, és la d’assenyalar tots aquests anys de silenci. Fer emergir el record del 2019, el del 2020, del 21, el 22 i el 23: de tots els esdeveniments que van ocórrer abans que la glicina florís. I de tots els que ocorreran després. Que es pot explicar amb dades, la Història, però que hi ha indrets on les dades, amnèsiques, no arriben, i és allà on s’alcen les històries, els relats. Tan actuals i vius i sangonosos.
