Actitud còmplice
Normalment, a les revistes, les seccions i els programes roses s’ocupen de les parelles humanes famoses per algun motiu. Si a tal parella no se li coneixen infidelitats, el redactor escriu que és “una de les parelles més estables...” (i aquí ho has de completar amb un “del cinema, de Hollywood, del món de l’espectacle..."). Si, com sembla ser el cas de Cristina de Borbó, membre de la família reial espanyola, un dels membres de la parella és “vist” amb algú altre, que s’entén que és una relació “fora del matrimoni”, el que el redactor escriu és que mantenien “una actitud carinyosa i còmplice”.
És cert que les parelles “estables”, pel carrer, solen anar per feina. No passegen, caminen. I si caminen és perquè han d’anar a algun lloc o perquè el metge li ha dit a un dels dos que ha de fer exercici. Si no és que fa poc que es coneixen no es donen la mà, perquè donar-se la mà vol dir coordinar-se per anar al mateix pas i al mateix lloc i només et queda una mà lliure per al mòbil. Agafar-se per la cintura encara és més complicat, perquè les alçades solen impedir l’ergonomia. Una parella “estable” només s’agafa per la cintura al photocall.
Per tant, és molt encertat que el redactor faci servir el clixé de “l’actitud còmplice”. Còmplice? No vol dir l’actitud còmplice de quan vas al súper i l’un, sense dir res, va al passadís dels làctics mentre l’altre, sense dir res, tampoc, ja es posa a la cua per no perdre temps. El redactor vol dir una actitud no atrafegada, no avorrida, no cansada. Vol dir que caminen a poc a poc, es donen la mà, no es fan morros i s’ho expliquen tot. No com a les parelles estables, on si ell fa uns negocis, l’actitud entre els dos és tan poc còmplice que ella, en un judici, pot declarar que “no en sabia res” d’aquests negocis, i se la creuen.
