Un acte d’independència
La decisió de Carles Puigdemont d’exercir el dret fonamental reconegut en l’article 19 de la Constitució espanyola establint la seva residència a Bèlgica ha marcat l’evolució de l’agenda política de manera decisiva a Catalunya i de manera significativa a Espanya. Tot sembla indicar que ho seguirà fent per temps indeterminat, però, previsiblement, prolongat.
La decisió ha estat acompanyada per l’èxit tant des d’una perspectiva política com jurídica. Políticament ha estat un èxit en els dos escenaris més importants per al sector del nacionalisme que Puigdemont lidera: les eleccions autonòmiques catalanes del desembre del 2017 i les europees del maig del 2019. A totes dues la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont va aconseguir ser la primera a Catalunya, garantint-se la presidència de la Generalitat i tres escons al Parlament Europeu.
Jurídicament ha pogut defensar-se també amb èxit davant de la justícia espanyola, evitant, d’una banda, l’extradició per ser jutjat pel Tribunal Suprem (TS) pels delictes de rebel·lió o de sedició, i aconseguint, de l’altra, el seu escó al Parlament Europeu gràcies a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 19 de desembre de 2019 a la qüestió prejudicial elevada pel TS respecte al moment en què Oriol Junqueras havia adquirit o no la condició de diputat europeu. Oriol Junqueras segueix a la presó perquè el Parlament Europeu va fer seva la interpretació del TS de la sentència del TJUE del 19 de desembre, i Carles Puigdemont és diputat europeu, perquè, com que tenia la seva residència fora d’Espanya i el TS no havia aconseguit jutjar-lo, tampoc va poder impedir que se li apliqués la sentència del TJUE en l’única interpretació admissible d’aquesta sentència. Ja veurem què diu el Tribunal General de la Unió Europea en el recurs interposat per Oriol Junqueras. Però, de moment, segueix a la presó.
Carles Puigdemont, si el Tribunal Constitucional en un primer moment o el Tribunal Europeu de Drets Humans amb posterioritat no anul·len la sentència del TS del 14 d’octubre del 2019, no és previsible, tot i que té dret a fer-ho, que torni a trepitjar territori espanyol. Està condemnat a dirigir des de l’exili un partit que concorrerà a tots els processos electorals que es convoquin a Espanya: municipals, autonòmics, generals i europeus.
S’està preparant per a això. Fins ara la seva actuació ha estat marcada per l’horitzó de cada nova convocatòria electoral. Ha anat fabricant un instrument per a cada consulta. L’horitzó que ara sembla estar contemplant és diferent. Ja no es tracta de concórrer a la propera consulta, sinó de dissenyar una estratègia per a temps indefinit per a totes les eleccions que puguin convocar-se. Ja no és el lideratge del que va ser l’“espai convergent”, sinó la creació d’una nova fórmula política, deslligada completament del passat, amb la qual afrontar els reptes de present i de futur.
Això és el que s’està posant en marxa aquests dies amb la mirada posada en les eleccions catalanes que se celebraran els últims mesos del 2020 o els primers del 2021. El partit de Carles Puigdemont, que és com crec que pot ser denominat, és el primer partit que transmetrà als ciutadans el missatge que és una partit no-espanyol, encara que participi en totes les consultes que se celebrin a Espanya.
Aquesta és la novetat. És el seu senyal d’identitat. Per això és indiferent, al meu entendre, el que decideixin els jutges sobre la titularitat de les sigles de JxCat. El partit de Carles Puigdemont serà reconegut pels votants com el que és: un partit que ha manifestat la seva voluntat d’independència d’Espanya en el seu propi procés de constitució, encara que únicament pugui actuar dins del marc delimitat per l’ordenament constitucional espanyol.
No podem saber encara si l’operació tindrà èxit o no. Si els precedents acumulats des de les eleccions del 21 de desembre del 2017 es confirmen en les pròximes eleccions catalanes, l’impacte en el (sub)sistema polític català i en el sistema polític espanyol serà considerable. Ni a Catalunya es podrà seguir fent política com s’ha estat fent en aquests darrers anys, ni a Espanya es podrà seguir comptant amb la participació del nacionalisme català per a la direcció política del país com ha ocorregut en el passat.
La constitució del partit de Puigdemont és un acte d’independència. Comença una nova època en l’esfera del nacionalisme català. És una fórmula que encara no s’ha assajat. Ja veurem quant dona de si. En tot cas va en direcció diametralment oposada a la que proposava fa uns dies Andreu Mas-Colell en aquest mateix diari.
