Els acords signats pels principals partits independentistes amb el PSOE van molt més enllà de la investidura de Pedro Sánchez i han permès arrenglerar els partits catalanistes en una sola reivindicació, la de l’amnistia. Si bé no en tenim la fotografia, la futura llei d’amnistia ha estat beneïda, no sense matisos, de la CUP al PSC. Tanmateix, després dels fets del 2017, la conversió d’aquesta conjuntura en una oportunitat política per a Catalunya resulta més dubtosa. És per això que convé centrar tots els esforços en la gestió col·lectiva d’aquest pacte durant els mesos i anys vinents; només així podrà passar de ser un acord d’investidura, fruit de la conjuntura electoral, a un acord històric. Hi són cridats tots els qui hi han participat i, fins i tot, els qui s’ho miren des de la barrera.
Al meu entendre, som davant d’allò que la politologia anomena una conjuntura crítica, un punt d’inflexió del país en què l’acord amb el PSOE es pot gestionar com una derrota o com una victòria. El primer camí és potser el més fàcil de transitar. Cadascú n’obté un benefici de partit, esbossa noves aliances i fa valdre les seves habilitats negociadores a la seva taula de diàleg entre partits de cara a una pròxima contesa electoral europea, catalana o espanyola. És una opció que comporta per definició la impossibilitat de fer cap mena de proposta col·lectiva, davant l’amenaça constant de ser titllat de mal negociador i pitjor estrateg. Aquest primer escenari és, en el fons, un joc de suma zero per al país, que més d’una dècada després ha tornat a la casella de sortida. No són pocs els qui malden per transitar aquest camí, que recorda el que ja hem viscut en els darrers anys.
El segon camí passa per convertir el pacte en un acord històric, però a diferència del primer és encara un corriol emboscat. Comporta, en primer lloc, conservar el gruix de l’amnistia per formular propostes polítiques que mirin al futur i no al passat. Ho deia el mateix Informe sobre l’acord de claredat: la viabilitat de qualsevol aposta en la via acordada depèn primordialment de la seva legitimitat, dels suports amb què compta per a fer-la anar endavant. Igual que l’amnistia.
En segon lloc, és un camí que pot tenir la virtut d’evitar el que potser ara és un dels riscos més grans que afrontem com a societat: el replegament sobre posicions polaritzades o, encara pitjor, sobre posicions que intentin transformar la frustració acumulada en un programa de pretesa supervivència identitària. La gestió de la frustració per la via del replegament l’hem observada en altres contextos i és molt comú en les democràcies actuals. Es tracta d’una narrativa, la de la tragèdia sobre la supervivència nacional, que tot i que a curt termini pot donar rèdits electorals notables, a la llarga fàcilment evoluciona cap a polítiques perdedores i excloents. El debat sobre la nació i la minoria nacional, una polèmica en darrer terme sobre si tots els catalans són realment catalans, recorda massa les atzagaiades populistes i xenòfobes que malauradament reapareixen arreu d’Europa.
Finalment, i aquesta és potser la raó més important, la gestió del pacte com una victòria ha de permetre transitar cap a un sobiranisme renovat, també generacionalment. Si s’ha de mirar al passat, que sigui per veure que l’independentisme ha avançat quan ha anat de bracet del catalanisme i ha pensat en el gruix i la diversitat del país. El catalanisme és encara més gran que l’independentisme. Aquest és el repte majúscul que afronten tots els sobiranismes democràtics: bastir un projecte que sàpiga conjugar l’aspiració legítima a un estat propi amb el bon govern de l’autonomia, tot apel·lant al conjunt de la ciutadania. Cal tenir en compte que no se n’ha sortit gairebé ningú (ni el Quebec ni Escòcia han esdevingut estats independents), però renunciar a les cotes d’autogovern de què disposem i als consensos de país que apuntalen la seva pròpia existència, o titllar-los d’obstacle, implica haver perdut abans de jugar el partit. Utilitzar el poder, per feble que sigui, en una democràcia passa per millorar la vida de la ciutadania, no pas per segmentar-la.
En resum, cal aprofitar el final d’una situació anòmala per al país i fer d’aquest moment un veritable acord històric. Del cisma que va comportar la suspensió de la nostra autonomia hem de passar a la política de mirada llarga. Tanmateix, cal reiterar que aprofitar les conjuntures crítiques és difícil, perquè sempre hi ha una dependència del camí ja transitat. És per això que aquest nou cicle ha de comptar amb la complicitat de la societat civil, però l’han de liderar i negociar les nostres institucions, la Generalitat de Catalunya i més concretament la presidència i les conselleries, i no pas els actors que fins ara han jugat al joc de suma zero.
