Cada cop hi ha més persones, incloent-hi el papa Francesc, que demanen a Ucraïna que deixi de defensar-se i s’assegui a la taula de negociacions amb Rússia. Argumentant que la situació al camp de batalla està estancada i que Rússia té més recursos, insten les autoritats d’Ucraïna a plantejar-se un acord. En general, no es diu el que això implicaria exactament. Però és evident que implicaria congelar el conflicte i entregar a Rússia el territori ocupat d’Ucraïna a canvi de posar fi als combats.
El meu país, Moldàvia, sap molt bé en què consisteix aquesta mena de tracte. Com a petit veí situat a l’oest d’Ucraïna, Moldàvia va viure la primera guerra d’agressió postsoviètica de Rússia, que va acabar amb un acord d’alto el foc el 1992. Trenta-dos anys després, 1.500 soldats russos encara estan destinats en territori internacionalment reconegut com a moldau, malgrat l’acord formal per part del Kremlin de retirar les tropes l’any 1994, i després una altra vegada el 1999. El cas demostra que, senzillament, no es pot confiar en Rússia.
Però Ucraïna té un problema més gros que la falta de credibilitat de Rússia: congelar un conflicte sense un acord de pau complet, ras i curt, no funciona. Durant tres dècades, ha fracturat Moldàvia, ha obstaculitzat el desenvolupament del país i ha donat a Rússia oportunitats contínues d’immiscir-se en la vida moldava. Cal recordar que un conflicte congelat continua sent un conflicte. Qualsevol que demani que Ucraïna s’hi avingui hauria de tenir en compte el cas de Moldàvia.
El camp de batalla de la guerra russo-moldava va ser Transnístria, una franja de terra situada a l’est de Moldàvia on viuen unes 370.000 persones. Amb el suport de Moscou, però sense reconeixement formal, el territori va declarar la independència de Moldàvia el 1990. Això va desfermar una violència que va desembocar en un conflicte. Els separatistes, recolzats per Rússia, es van enfrontar a les forces de seguretat del govern i hi va haver combats entre les tropes de tots dos bàndols. Van morir centenars de persones. Rússia va deixar de subministrar gas a Moldàvia, cosa que va portar la gent de les ciutats a congelar-se de fred a casa seva i a cuinar el menjar fent foc a l’aire lliure.
Després de quatre intensos mesos de lluita, l’estiu del 1992, el president de Rússia, Borís Ieltsin, i el seu homòleg moldau, Mircea Snegur, van signar un acord d’alto el foc. L’acord establia una zona de seguretat que seria vigilada per les anomenades "forces de manteniment de la pau", cosa que a la pràctica bloquejava l’accés de Moldàvia a Transnístria. Durant trenta anys, Transnístria ha tingut un govern, una legislació, una bandera i una moneda independents, tot plegat sota protecció russa. Ni Moldàvia ni cap altre membre de les Nacions Unides han reconegut mai la independència de Transnístria.
L’autoproclamada república no ha prosperat. És coneguda pel tràfic d’armes i drogues i per un galdós historial d'atemptats contra els drets humans. Els dissidents són perseguits i els periodistes independents són detinguts; l’estiu passat van trobar un líder de l’oposició tirotejat a casa seva. La major part de l’economia de la regió està dominada per una única empresa, Sheriff, fundada per un antic agent del KGB.
Transnístria divideix Moldàvia en dos. Sobre el mapa, a l'esquerra del riu Dnièster, a la Moldàvia democràtica, hi ha una premsa lliure en romanès, llengua oficial del país, juntament amb el rus i altres llengües minoritàries. A la dreta, a la Transnístria autocràtica, els mitjans de comunicació estan controlats per les autoritats, que els fan servir per transmetre propaganda russa.
Potser la divisió més greu és en l’educació. A les escoles de Transnístria hi onegen les banderes de Rússia i Transnístria, però no la moldava. Tal com passa a la premsa, el romanès s’hi escriu en caràcters ciríl·lics i no llatins, igual que es feia a la Unió Soviètica. A les classes d’història, els alumnes aprenen que els romanesos a l'esquerra del Dnièster són feixistes que els volen aniquilar. Amb una educació limitada i les migrades oportunitats laborals, la majoria dels joves marxen de la regió després de graduar-se.
Alguns van a Chisinau, la capital de Moldàvia. Però el fet d’estar situada dins l’esfera d’influència de Rússia ha impedit el desenvolupament econòmic de Moldàvia. Mentre que Moldàvia exportava vins, fruites i verdures a Rússia, seguint el model comercial soviètic, Moscou hi comerciava principalment amb el gas i el petroli.
El Kremlin sempre ha torpedinat aquestes relacions comercials. El 2006, Moscou va establir un embargament dels productes moldaus després que Moldàvia es negués a acceptar un pla de federalització dissenyat per Rússia. El Kremlin va proposar noves prohibicions a les importacions abans que Moldàvia signés un acord d’associació amb la Unió Europea el 2014 i, de nou, després que Moldàvia es convertís en un país candidat a entrar a la UE el 2022.
De la mateixa manera, Moscou ha aprofitat la dependència energètica de Moldàvia. Amb la signatura de contractes sempre a última hora, la reducció del subministrament de gas abans de l’hivern i l’amenaça d’aturar els lliuraments, Moscou exerceix un control considerable sobre el país. Mentre que Europa inverteix en un bon govern i infraestructures a Moldàvia, Rússia només hi ha invertit en propaganda i agents d’influència, i ha alimentat la corrupció, la divisió i la inestabilitat.
Rússia juga amb les pors d’un nou conflicte des dels anys noranta. Arran de la invasió d’Ucraïna, aquests esforços s’han disparat. Són habituals els rumors que diuen que Transnístria demana l’annexió a Rússia i els informes falsos d’atacs a la regió. Els funcionaris del Kremlin amenacen repetidament Moldàvia i afirmen que és una segona Ucraïna, cosa que afegeix angoixa a una població que ja viu al costat d’una guerra en tota regla.
Aquest és un any especialment dolent perquè Moldàvia estigui sota una pressió tan forta. A l’octubre, els moldaus participaran en les eleccions presidencials, així com en un referèndum sobre l’entrada a la Unió Europea. Amb les negociacions d’adhesió que s’obriran aquest any, Moldàvia pretén apropar-se a Europa. Però Rússia no deixarà de posar-hi entrebancs.
És a causa del conflicte congelat que Moldàvia encara es troba sota la influència russa, amb les seves constants amenaces i els perills inacabables. No obstant, els moldaus temem una escalada no pas perquè no ens haguem assegut a la taula de negociació amb els russos, sinó perquè sí que ens hi hem assegut, i el resultat ha sigut absolutament perjudicial. Ucraïna no ha de cometre el mateix error.
Copyright The New York Times
