Acord de racionalitat
La vie est ondoyante, com va escriure Michel de Montaigne (i bé sap Ignasi Aragay, montaignià). Qui durant sis o set anys ha estat l'enemic públic número u del nacionalisme espanyol, Carles Puigdemont, és qui ha acabat fent possible un govern del PSOE, que en el seu moment va fer costat –suavitzant-la una mica, tot s'ha de dir– a l'aplicació del 155. La paradoxa, per no dir la ironia, és flagrant, i naturalment a cadascuna de les parts li costa el preu polític més habitual, de fa temps, tant a Espanya com a Catalunya: ser qualificats de traïdors, de venuts.
Tanmateix, el que s'ha acabat de tancar a Brussel·les era l'únic acord raonable, atès que l'alternativa era deixar la governabilitat en mans de la irracionalitat que representa la societat PP-Vox, que aquests dies s'ha deixat veure en la seva versió més silvestre pels carrers de Madrid. També fa mesos que en podem constatar els efectes, en forma de desgovern, tant a les Balears com al País Valencià. Al poder ultranacionalista que representen onze comunitats autònomes governades per un PP entregat a Vox, en coalició o amb acord de govern entre els dos partits en cinc d'aquestes comunitats, hauria estat fatal sumar-hi un govern d'Espanya controlat per la mateixa dupla d'extrema dreta (al PP li queda molt poc, per no dir res, del centredreta liberal que se suposa que representa). En aquest sentit, ara que ja s'ha arribat a un desenllaç positiu, és hora de lamentar la tendència, que pel que es veu s'ha tornat inevitable, de l'independentisme català a la teatralització de la política. No hi ha manera de dur res endavant amb ERC i amb Junts sense revestir-ho d'escarafalls, sobreactuacions i solemnitat de panfonteta. S'ha tornat un mal costum, que es fa encara més visible si es compara amb la sobrietat i l'eficiència amb què els bascos de Bildu i el PNB, i també els gallecs del BNG, han dut les seves negociacions.
L'amnistia no és un punt d'arribada, sinó d'inici. Que l'acord sigui raonable no vol dir que sigui fàcil. Té tots els contraris imaginables, i per això les parts que el subscriuen hauran de fer l'esforç d'aparcar les òbvies temptacions partidistes i mirar d'anar per feina (i això és demanar molt, d'acord, però demanar l'amnistia era demanar més no fa ni mig any). Finalment, l'acord posa en evidència el que ja sabíem, i és que la política espanyola se segueix explicant per les dues Espanyes de Machado: d'una banda, la dreta ultranacionalista que veu les institucions com una propietat seva; a l'altra, tot el que no és aquesta dreta ultranacionalista. Tot vol dir tot: esquerres espanyoles, independentistes catalans i bascos, nacionalistes gallecs, feministes, ecologistes, transsexuals, gais, lesbianes, defensors dels drets humans, activistes del canvi climàtic, i tota la gent de mal viure que ens puguem imaginar, no necessàriament per aquest ordre. La suma de tots aquests elements dissímils en el projecte d'una república és l'única oportunitat de deixar enrere l'Espanya de la garrotada, la revenja i el guerracivilisme.