L'acord PSOE-Sumar, suma o resta?

Aquesta setmana s’ha formalitzat el pacte de govern entre PSOE i Sumar, acompanyat de l’habitual estira-i-arronsa amb els germans de Podem. Tothom sabia que s’acabarien posant d’acord, i tothom sap que només amb ells dos no n’hi ha prou per investir Pedro Sánchez com a nou president. De fet, cal convèncer cinc partits més, i cap d’ells no pot fallar: un gallec, dos bascos i dos catalans. Mira per on, aquests són els que tenen la paella pel mànec, davant la incapacitat crònica de populars i socialistes per facilitar la governació d’Espanya, aquella que tant diuen estimar. Fins que aquests cinc partits, que anomenen perifèrics i que resulta que són centrals, no donin el seu vistiplau, la pilota seguirà rodant i no hi haurà ni president, ni govern, ni legislatura. 

La mesura estrella de l’acord entre socialistes i podemites és la reducció de la jornada laboral, cobrant el mateix. Menys hores, mateix salari. D’entrada, val a dir que sona bé. La reducció de la jornada laboral té una lògica d’evolució històrica i fins i tot de conquesta. A més, la presència massiva de màquines i la irrupció intensiva de robots facilitarà la reducció progressiva dels horaris de treball. De fet, a les administracions públiques fa temps que hi regeix una jornada laboral estàndard de 37,5 hores setmanals.

Tanmateix, que una proposta dringui bé no vol dir necessàriament que sigui bona. En aquest sentit, fixem-nos en un detall no menor: la majoria de països del nostre entorn, molts d’ells bastant més rics que nosaltres, no es plantegen reduir la jornada laboral, i menys encara en un context de grans i greus incerteses com el que ens envolta. Significa això que són més insensibles que nosaltres, o menys progressistes? Doncs no, solament significa que toquen més de peus a terra i que tenen un sentit més afinat de la realitat. Les poques excepcions que hi ha, com França, confirmen la regla general. 

Parem atenció, al mateix temps, a un altre detall, que tampoc no resulta menor: ¿cal imposar per llei una mesura que afecta de ple el normal funcionament de les empreses? ¿No fora millor deixar que empresaris i treballadors, a través de les seves organitzacions, acordin quines són les prioritats que més els afecten, i les que són més determinants? ¿Saben més d’empresa i d’economia els polítics que els sindicats i les patronals?

A parer meu, el principal repte que tenim al davant no consisteix a treballar menys, sinó a treballar millor i amb millors salaris. En un marc d’inflació i de preus a l’alça, d’encariment de productes bàsics i de les hipoteques, el que cal per sobre d’altres coses és garantir el poder adquisitiu de les famílies. Treballar menys sona molt bé, però no resol arribar bé a finals de mes. Incrementar les pensions i augmentar els salaris és el que més pot ajudar les persones en el context que vivim. Ajudar les persones joves o no tan joves a reduir el cost dels crèdits hipotecaris pot alleujar molt més la seva situació que no pas dir-los que treballaran menys. I tot això sense perdre de vista el criteri de sostenibilitat de les finances públiques, perquè són els diners de tots i són els recursos que protegeixen la gent més vulnerable. Sabent, a més, que com tantes altres coses els diners públics no són infinits, i que no tenir-ne bona cura avui resulta injust i fins i tot immoral per a les generacions que ens succeiran demà. 

En les poques setmanes que queden per saber si hi haurà nou govern o repetició electoral, crec que fora bo que almenys alguns partits, sobretot els que tenen menys propensió al populisme i a les solucions màgiques, fixin la seva posició en temes transcendents en el terreny econòmic i social. No oblidem que, si finalment es vota un nou president, com a molt tard el proper 27 de novembre, no només es vota un president sinó també un programa de govern. No solament entenc, sinó que defenso, que els partits independentistes catalans han de prioritzar la solució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Sense avenços rellevants en aquest àmbit no hi haurà investidura. Ara bé, si finalment la investidura resulta factible, caldrà fer entendre a PSOE i Sumar, i potser a alguns altres, que el marc ideològic i programàtic de la legislatura haurà de tenir ben en compte les idees i les prioritats de partits que no s’anomenen d’esquerres, però que molt sovint garanteixen millor el progrés que molts “progressistes”. En aquest sentit, cal fixar molt bé les prioritats. No tot és possible, sobretot si ho volem tot alhora. Fixem la vista en els països que ens envolten, que treballen millor que nosaltres, que es guanyen millor la vida i que tenen estats del benestar més sòlids que el nostre. I tinguem la modèstia i la saviesa de saber que, si errem en les prioritats, les conseqüències les pagarem durant anys.