A Catalunya més de 430.000 nens i nenes viuen en risc de pobresa o exclusió social. Les seves famílies no ingressen prou per cobrir les necessitats de criança, passen fred a l'hivern, sovint no tenen garantida una alimentació nutricionalment adequada i els seus pares i mares estan a l'atur, o treballen menys del que voldrien. Podríem suposar que el fet de tenir un estat del benestar que garanteix un conjunt de drets bàsics, de forma universal i gratuïta, com la sanitat i l’educació, i de comptar amb governs autonòmics a càrrec dels serveis socials, les prestacions de renda mínima i les polítiques d’inclusió social, ens allunyarien de patir importants nivells de pobresa infantil. Això sense parlar de l’arribada de l'ingrés mínim vital (IMV), el gran sistema de garantia de rendes complementari a les prestacions autonòmiques. Però la realitat és tossuda, i no hi entén, de suposicions.
Poc més del 10% de les llars que estan en una situació de pobresa a Catalunya reben la renda garantida de ciutadania (RGC), la renda mínima autonòmica. Moltes famílies no poden accedir a aquest ajut perquè superen el llindar de renda exigit, que possiblement és massa baix, o perquè algun dels seus membres treballa. I de les que poden moltes no el sol·liciten per desconeixement, o perquè es perden en el laberint burocràtic i d’esperes –i silencis– que suposa demanar-lo. En comptes d’agilitzar-lo, l’IMV va sumar confusió al procés de sol·licitud. I si bé hauria d’augmentar l’impacte d’aquests mecanismes de garantia d’ingressos en la reducció de la pobresa, les baixes quanties d’aquests ajuts, els seus requisits i les traves administratives acaben minant la seva eficiència.
El nostre estat del benestar és molt més bo reduint el risc de pobresa dels majors de 65 anys –que està dos punts per sota de la mitjana europea– que dels menors de 18 –5 punts per sobre d’Europa–. I si bé les prestacions socials no són l'única manera de lluitar contra la pobresa infantil, sí que ens indiquen que no estem apuntant en la direcció adequada. Les nostres dades mostren un component estructural de la pobresa infantil, i de la persistència de la pobresa intergeneracional. La pobresa s’hereta, i els nens i nenes que creixen amb carències materials tenen més probabilitats de seguir sent pobres de grans. La pobresa infantil espatlla un ascensor social que històricament mai ens ha funcionat gaire bé.
Fa pocs dies la Generalitat va acordar dissenyar una Estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya, tasca que pensa dur a terme en els pròxims cinc mesos. És un repte ambiciós, no només per les dimensions del problema a què ha de donar resposta, sinó per les diferents maneres d’afrontar-lo. Sense una estratègia que defineixi uns objectius clars, i pugui organitzar les diferents àrees i nivells de govern implicats, les solucions no deixaran de ser temporals. I, alhora, cal millorar la gestió de la informació tant dels programes com de les famílies, no només per millorar la seva atenció i permetre un enfocament multidisciplinari, sinó també per generar prou evidències per avaluar quines són les intervencions més eficients. Hem de generar totes dues coses: millors polítiques i millors dades per estimar els seus impactes. És un camí llarg, però no hi ha alternativa. Ni per als infants que viuen i creixen en pobresa, ni per al país.
