Un acord que marca un abans i un després

S’ha escrit molt sobre l’acord d’investidura entre ERC i el PSOE, en les negociacions del qual vam participar les tres conselleres que signem aquest article. L’amnistia, lògicament, ha acaparat la major part dels focus, ja que suposa l’inici d’una nova era per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Però la part econòmica de l’acord té un gran calat, l’impacte del qual es veurà amb el pas del temps. Alguns dels elements d’aquesta part no han rebut l’atenció que mereixen malgrat que poden marcar un abans i un després en la política i l’economia de Catalunya.

A més de l’amnistia, s’ha posat en relleu la importància del traspàs integral de Rodalies, un important guany patrimonial per a la Generalitat que permetrà gestionar i posar al dia, de forma progressiva, una infraestructura cabdal per al dia a dia de milions de persones.

També s’ha destacat la reducció d’un 20% del deute que la Generalitat té amb l’Estat, un deute injust perquè en gran part venia generat per l’ofec financer històric que pateix la Generalitat. Aquesta quitança suposa 15.000 milions d’euros que no caldrà retornar i un estalvi en interessos de 1.300 milions d’euros. Implica, a més, guanyar un oxigen financer que permetrà materialitzar projectes estratègics de país que fins ara no tenien encaix en els marges pressupostaris de la Generalitat.

Hi ha altres qüestions que han tingut menys ressò i que són també molt rellevants. Com l’habilitació d’un fons permanent de 150 milions d’euros anuals per executar projectes a Catalunya en l’àmbit de la recerca científica i tècnica. O, en l’àmbit de la seguretat, els 1.600 milions d’euros fins a l’any 2030 destinats a incrementar el nombre d’efectius del cos de Mossos d’Esquadra. Després d’anys de congelació, s’ha desencallat també el finançament del traspàs i la creació de nous òrgans judicials a Catalunya.

Però, a banda d’aquests guanys, hi ha un element que segurament és el de més impacte per a l’economia catalana. Es tracta del mecanisme que ha de permetre corregir el greuge històric en inversions de l’Estat a Catalunya, recuperant així la disposició addicional tercera de l’Estatut. En concret, l’acord estableix que el govern espanyol ha de destinar el 19% de les seves inversions a Catalunya, l’equivalent del pes català al PIB de l’Estat. Això és exactament el que deia la disposició addicional tercera de l’Estatut, que el Tribunal Constitucional va deixar sense efecte, i que ara recuperem.

Ara bé, com sap tothom, el problema de les inversions no és només que l’Estat pressuposti molt menys del que ens tocaria, sinó que posteriorment l’execució de les inversions és vergonyosament baixa. Des del 2015 fins al 2021, a Catalunya s’ha executat tan sols el 62% del que havia pressupostat l’Estat. Això vol dir que han deixat d’arribar 3.754 milions d’euros. I mentrestant, per cert, a Madrid s’ha executat el 122%. No podem seguir així.

És per aquest motiu que la Generalitat passarà a realitzar la gran majoria d’obres públiques que es fan a Catalunya. El sistema conegut com a encomanes de gestió (una administració executa les obres d’una altra) ara es “sistematitzarà” perquè el Govern faci totes les obres de l’Estat, amb l’única excepció d’aquelles que són “crítiques per a l’interès general”. Si l’Estat no vol construir les infraestructures que necessitem –com ha quedat acreditat–, nosaltres ho farem.

Tota aquesta nova operativa comportarà un increment considerable de la càrrega administrativa que suporta la Generalitat, uns costos que l’Estat també haurà de cobrir, com estableix el pacte. Per últim, les infraestructures que calgui fer es pactaran en una comissió d’inversions integrada pels dos executius.

Les infraestructures són el reg sanguini de l’economia, i per això és tan important tenir-ne i que funcionin bé. El cor del sistema, el que fa bategar el país, podríem dir que és el finançament. Cap empresa ni cap govern pot funcionar amb un finançament inadequat, i per això és cabdal posar fil a l’agulla per canviar el model de finançament injust que pateix la ciutadania catalana.

L’acord ERC-PSOE estableix que al primer trimestre del 2024 es crearà una comissió bilateral entre governs que ha d’abordar un model de finançament partint del diagnòstic comú entre les dues parts. Aquest diagnòstic diu que Catalunya té un finançament injust que li resta autonomia financera i que ha estat víctima d’una infraexecució d’infraestructures.

Aquí ja avancem quina serà la nostra postura: volem que la Generalitat recapti tots els impostos que es paguen a Catalunya i contribueixi amb una quota de solidaritat. Perquè el model de cafè per a tothom ha acreditat sobradament durant més de quatre dècades que mai podrà solucionar els greuges que patim.

És per tot això que l’acord d’investidura entre ERC i PSOE ha de marcar un abans i un després.