L’acord d’investidura té tres eixos fonamentals: l’amnistia, el referèndum sobre el futur polític de Catalunya i la millora de l’autogovern. Com és fàcil deduir, es tracta d’un pacte que bé es pot considerar històric, atesa la situació política existent abans de les eleccions generals celebrades el juliol passat. Des de posicions independentistes radicals no s’estarà d’acord amb donar caràcter històric al pacte, ni es valorarà positivament. Totes les opinions són respectables, però m’inclino per pensar que els independentistes que tenen un mínim sentit de la realitat i són conscients que la política és més prosaica que no pas poètica perceben que aquesta era una ocasió que no s'havia de deixar passar.
L’amnistia era imprescindible com a fórmula de reconciliació. L’amnistia tanca un període d’anormalitat política i jurídica derivat, d’una banda, de l’arriscada estratègia d’enfocar la independència per la via unilateral i, de l’altra, de la reacció notòriament desproporcionada dels poders de l’Estat, especialment del judicial, envers el Procés. Amb aquestes premisses, l’amnistia es pot defensar políticament i jurídica per raó de la causa política última dels fets i per la finalitat de normalització que persegueix. Per aquesta raó era important que en restessin al marge processos judicials com els que s’intenten defensar d'acord amb un concepte tan subjectiu i polèmic com és el del lawfare.
La futura llei d’amnistia passarà inevitablement pel Tribunal Constitucional i és molt probable que també per la justícia europea, la qual cosa aconsella ser molt rigorós en la definició del seu àmbit objectiu d’aplicació. L’amnistia sempre té un caràcter excepcional perquè incideix inevitablement en la divisió de poders, concretament entre el legislatiu i el judicial. Aquesta incidència no fa l’amnistia contrària a la Constitució per si mateixa, però sí que obliga a justificar l’excepcionalitat de la mesura per raó de la seva finalitat i d’un acurat encaix dels supòsits als quals s’aplica.
Una altra mesura que havia de ser considerada necessàriament en l’acord d’investidura era estudiar i trobar una fórmula per permetre fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Aquesta qüestió està en l’origen del Procés i era una exigència democràtica derivada del mandat que els catalans han donat reiteradament als partits polítics independentistes. En aquest sentit, ERC ja va fer fa temps una aposta per una consulta acordada sobre l'autodeterminació, i ara cal constatar la novetat que implica que JxCat expressi en l’acord d’investidura la voluntat de proposar un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític emparat en l’article 92 de la CE. Aquesta és una novetat important perquè, tot i que JxCat continua legitimant el resultat i el mandat del referèndum de l’1 d'octubre de 2017, de l’acord signat amb el PSOE se’n pot deduir una renúncia implícita a la via unilateral almenys durant aquesta legislatura.
Els dos aspectes que s’acaben de comentar permeten donar als acords d’investidura un caràcter històric sense risc d’exagerar. Tanmateix, com deia al principi, crec que la negociació dels acords també era una ocasió ideal per obtenir de l’Estat una millora substancial de l’autogovern, és a dir, per potenciar la capacitat política i jurídica de la Generalitat. Sobre aquesta qüestió diria que en la negociació s’ha menystingut aquesta oportunitat perquè, malgrat que els acords inclouen compromisos en aquest àmbit (com és el cas del traspàs dels serveis ferroviaris de Rodalies i Regionals, la millora del finançament o l’execució d’inversions de l’Estat a Catalunya), no s’ha definit un projecte global, complet i veritablement ambiciós de millora de l’autogovern.
Fa la sensació que la política catalana ha oblidat que dins el marc constitucional i estatutari vigent encara es poden fer avenços significatius en l’ampliació de competències, en la potenciació dels mecanismes de relació bilateral i de presència davant la UE i en organismes internacionals, o sobre la revisió en profunditat del model de finançament, per citar alguns exemples. Explicar-ho en detall és impossible en el marc limitat d’aquestes línies, però cal recordar que a Catalunya s’han fet estudis rigorosos i molt concrets que demostren l’existència d’aquest marge de maniobra per millorar l’autogovern. Al cap i a la fi, es tracta de qüestions que afecten directament els ciutadans i és una llàstima que es deixin al tinter.
