Miquel Roca defensava la flexibilitat de la Constitució del 1978 gràcies a l’ús repetit de la fórmulasin perjuicio de, que fixava criteris sense prohibir-ne d’altres, i deixava molt de marge de maniobra per a la política autonòmica. L’Estatut del 1979 també feia ús d’aquesta màniga ampla, per exemple, en matèria lingüística, i si bé destacava el caràcter del català com a llengua “pròpia”, no limitava ni l’oficialitat del castellà ni els drets dels seus parlants. Això va permetre aplicar la immersió lingüística sense traves legals. Això, i la benevolència de l’Estat en aquells anys. La reforma de l’Estatut del 2006 va pretendre “blindar” el català i, en un context de ferotge anticatalanisme, va donar excuses al Tribunal Constitucional per contraatacar. D’aquí es deriven totes les sentències que han anat soscavant la immersió. El que s’ha pretès ara és tornar als feliços vuitanta, amb un acord d’àmplia majoria (106 diputats sobre 135) que, amb un lèxic vaporós i sense percentatges, té la virtut de permetre als signants vendre la nova normativa en el sentit que més li convé a cadascú. Per a ERC, s’ha salvat la immersió perquè les sentències del 25% de castellà deixen de tenir sentit en un marc legislatiu que evita les quotes; per al PSC, es manté l’esperit de la protecció del català i s’eviten perjudicis per al coneixement del castellà. Per a la CUP, en canvi, és el final de la immersió, i per al PP és una argúcia que permetrà al govern català ignorar la Constitució. I Junts? Doncs tot i que la maternitat de l’acord correspon, en part, a l’exconsellera Irene Rigau, que afirma haver-lo discutit amb Laura Borràs i Jordi Sànchez, l’adhesió inicial s’ha deixat en suspens per la reacció aïrada de les entitats defensores del català.
L’acord té coses bones, com ara la seva flexibilitat, la dificultat d’oposar-hi arguments legals i la reincorporació del PSC al consens en un tema cabdal per a la identitat del país. Hem de pensar que en els rengles socialistes encara hi ha molts partidaris d’un discurs espanyolista que permeti recollir la bossa de vot que quedarà orfe per la desaparició de Ciutadans. Cal tenir present, també, que la defensa del català té més riscos electorals ara, amb un percentatge de catalanoparlants més baix. (Però si aquest retrocés s’ha produït sota la immersió, què ens espera a partir d’ara?)
Però les virtuts de l’acord són també, segons com, els seus defectes. És un acord defensiu, tot i que la situació del català exigiria, al contrari, mesures de protecció més dures. La flexibilitat de la nova normativa permetrà a les direccions dels centres i als mateixos mestres aplicar el règim lingüístic a cada escola. Tots sabem (i ara ho diuen les estadístiques oficials) que hi ha molts mestres que s’han saltat l’ús preferent del català a les classes, atenent a la realitat sociolingüística de l’alumnat o a la seva preferència personal. Si la nova llei diu que el castellà també és llengua d’ús docent, ¿quines eines tindrà la Generalitat per mantenir la vigència de la immersió, que segons Irene Rigau és l’objectiu de l’acord? Molt em temo que els enemics del català no s’amansiran amb aquesta nova norma, ans al contrari: crec que han olorat sang i que intentaran fer de cada escola un camp de batalla lingüístic, el primer pas cap a l’ulsterització del país que tant desitgen. Tant de bo la força moral de la unitat -la unitat dels partits centrals del país, independentistes i no independentistes, en un tema que hauria de superar trinxeres- ho impedeixi. Si no és així, si les aules comencen a reproduir la castellanització galopant dels nostres carrers, potser caldrà renunciar al miratge d’una única línia de l’escola pública catalana.
La cosa, sense un estat, dona per al que dona.
