He llegit d’un glop l’última novel·la de Maite Salord, El temps habitat. És una història amb un to marcadament intimista sobre una dona menorquina que viu una jornada de comiat de la casa familiar, que s’ha venut a uns francesos.
Mentre llegia les confidències de l’Àngela, el meu entorn s’omplia de converses i lectures sobre la massificació turística i les terribles conseqüències que està tenint en el problema de l’habitatge.
“Ens acabarem sentint forasters a casa nostra” és un lament que ja prové de pobles petits i de grans ciutats. A Menorca, em consta, és un lament que va començar fa molts anys, però que encara no ha obtingut cap resposta efectiva.
De manera que la tristesa de la protagonista de Salord ha esdevingut el símbol de la desesperança col·lectiva: el turisme sense aturador ens està transformant la realitat, les ciutats i els pobles canvien l’estètica i els costums; la gent del lloc és expulsada de casa seva per uns preus abusius i, inevitablement, la vida de poble o de barri va perdent força i personalitat.
En una entrevista que li han fet a propòsit d’aquesta novel·la, Maite Salord, que, recordem-ho, va ser presidenta del Consell Insular de Menorca, deixa anar una frase que ens interpel·la a tots: “Es parla molt de qui compra i poc de qui ven. Qui venem som els menorquins”. Aquí hi ha un dels grans nusos de la qüestió i, òbviament, allà on hi diu menorquins hi podeu posar el gentilici que us convingui.
Tots coneixem personalment alguna família que s’ha enriquit o s’està enriquint col·laborant activament en aquesta espiral embogida. A banda dels grans especuladors, que hi són i fan malvestats, hi ha molts menorquins, i barcelonins, i catalans d’arreu que s’han apuntat amb entusiasme als beneficis econòmics que reporta el turisme de masses: pisos que es lloguen per habitacions a preus astronòmics, locals comercials amb uns lloguers que només poden pagar franquícies o negocis turístics. Això provoca una pujada de preus que els autòctons no poden assumir i la desaparició del comerç tradicional i de la seva clientela.
A la ciutat on visc, Badalona, hi ha el carrer de Mar, fins fa poc l’artèria on bategava el cor dels badalonins. Des de fa uns anys han anat desapareixent els comerços tradicionals (afortunadament encara es conserven botigues històriques com l’adrogueria Can Boter o la xocolateria Almera). El carrer de Mar ja no és dels badalonins, podríem dir que ha mort d’èxit. Estic segura que els que m’esteu llegint podeu posar exemples similars.
Així doncs, la novel·la de Maite Salord us farà reflexionar sobre la turistificació i la defensa del territori, que sempre està bé. Però El temps habitat també parla (o sobretot parla) de com els espais agafen magnitud perquè són el lloc on hem viscut determinades experiències. En un determinat moment, d’aquí l’encert del títol, el temps i els espais són una sola cosa.
Segurament és per això que l’adeu íntim de la protagonista d’El temps habitat de la casa on ha viscut alegries i tragèdies ens fa rumiar en la possibilitat d’haver d’acomiadar-nos, col·lectivament, dels nostres carrers, dels nostres pobles i ciutats, de la nostra manera de ser.
Hi ha d’haver alguna manera de reconduir assenyadament tot això. Lleis que regulin els excessos, sobretot, però també un cert compromís personal per defensar el que som.