Ens aclarim o no?

Les extensions d'ús difuminen els límits de la interferència. Com dèiem dimecres, quan coincidim amb el castellà, en lloc d'entonar un vade retro sistemàtic, cal preguntar-se si a la forma suspecta no ens hi du també, o potser independentment, una inèrcia interna.

Partint del sentit bàsic fer menys fosc , una de les accepcions d' aclarir és dissipar els dubtes sobre una idea , assumpte, etc. I sembla que també es pot usar com a verb reflexiu per dir que esvaïm els nostres propis dubtes.

Abonant l'article d'ahir, torno a la Bíblia: "Hi ha homes que són prou llestos per a instruir-ne molts, però que són incapaços d'aclarir-se ells mateixos" (Siràcida 37,19) .

Ens aclarim, doncs, quan dissipem uns dubtes que ens impedien decidir-nos. No sembla que ningú qüestioni el dissipar dubtes , el que es qüestiona és el decidir després que ho hàgim fet, el sentit que l'anglès expressa amb un made up your mind!

I també es qüestiona l'aclarir-se que vol dir sortir-se'n fent una cosa , un ús que el DCVB i el Diccionari d'ús dels verbs catalans recullen.

Una raó de pes per acceptar-lo l'expressa molt bé el responsable lingüístic d'un gran mitjà en català quan em diu: "Aquí va arribar un dia que vam decidir aclarir-nos després d'haver passat molts anys intentant entendre'ns-hi".

Al recull de barbarismes li és fàcil dir " Aclarir-se ha de ser entendre-s'hi o sortir-se'n ". Intenteu aplicar-ho, per exemple, al titular de portada de dilluns: "El PSC s'aclareix: independència, no". A veure si us en sortiu.

I és que si una forma: a) s'usa molt i no ens fa estrany, b) no té cap equivalent normatiu igual de funcional i c) el català hi ha pogut arribar tot sol, condemnar-la potser no fa cap bé a la llengua.