Acemoglu i Trump

Quin emparellament més estrany!  Segur que els disgusta a tots dos. Per a Daron Acemoglu i els seus coautors –Simon Johnson i James Robinson–, flamants premis Nobel d’economia pels seus estudis sobre com es formen les institucions i com afecten la prosperitat dels països: ells deuen veure Donald Trump com la concreció del perill d’unes institucions extractives, encara més amb la seva perillosa amistat i associació amb el candidat a màxim plutòcrata mundial, Elon Musk. I per a Trump, perquè el treball dels acadèmics no li interessa gens i l’esperit democratitzant d’Acemoglu i els seus coautors li deu semblar sospitós i fins i tot perillós. 

En canvi, posar-los cara a cara pot tenir algun interès. Acemoglu i Robinson, l’economista i el politòleg, han usat el concepte d’institucions inclusives per explicar els èxits econòmics –creixement– quan van de bracet dels èxits polítics –democratització–. Però què passa quan no van de bracet? Subratllant l’origen britànic de les bones institucions que es van desenvolupar a l'Amèrica del Nord, obliden que els colonitzadors no van dubtar a exterminar les poblacions preexistents i quedar-se'n les terres. Era una institució inclusiva, l’exterminació d’amerindis? Com la destriem de la inclusivitat respecte als de la mateixa ètnia i nació dels colonitzadors? Com s’explica la persistència de l’esclavisme en un país d’institucions inclusives? I com s’explica que després de l’abolició de l’esclavisme i la concessió del dret de vot, la població de color perdés aquest dret pocs anys després? On era el gen de la inclusivitat? 

Són reflexions que també caldria fer sobre Trump. Segur que per a ell el seu projecte és inclusiu de molts nord-americans que han quedat abandonats, oblidats, per la política de governs demòcrates –sí, demòcrates– que van apostar a fons per la globalització sense salvaguardes i per la liberalització financera sense restriccions. Han deixat un reguitzell de derrotats i empobrits que ara es volen revenjar dels polítics il·lustrats que els van arruïnar. Des d’Europa, i encara més des de Catalunya, veiem totes les virtuts a Harris i tots els defectes a Trump, però els èxits de Trump són ben reals i  encara poden ser-ho més si guanya el 5 de novembre. ¿La persistència de fallades institucionals greus, com la possibilitat que un sol president en un sol mandat pugui nomenar tres dels nou membres vitalicis del Tribunal Constitucional, o la desigual representació dels districtes electorals –per cert, el mateix problema de l'estat espanyol– que fonamentà l’elecció de Trump l’any 2016 amb minoria de vots (va guanyar Hillary Clinton amb tres milions de vots populars menys, i això es pot repetir amb Kamala Harris) no són institucions fetes malbé? Potser no institucions extractives, però institucions que acaben protegint els que volen gaudir de l’extracció de rendes dels seus conciutadans incauts.

M’ha sorprès sempre que Acemoglu i Robinson en el seu excel·lent llibre sobre el perquè del fracàs de les nacions expliquessin tan bé les institucions inclusives dels països que van obrir el camí cap a la Revolució Industrial i el creixement econòmic modern, però no poguessin explicar per què els mateixos països, els mateixos governants, les mateixes institucions, fossin brutalment extractives en moltes altres parts del món. Cal dir, en honor seu, que ens mostren des del començament que els colonitzadors castellans no eren intrínsecament dolents, sinó que van estar exposats a uns incentius que els van fer dolents –extractius–, de la mateixa manera que els anglesos, neerlandesos i belgues, tan virtuosos a casa seva, podien ser despietats quan s’enfrontaven a l'Àfrica i a l'Àsia a situacions que eren les que van trobar els castellans que van arribar a les Índies Occidentals.

Trump prosperarà perquè actuarà exactament igual que els primers colonitzadors anglesos o neerlandesos: amb generositat i inclusivitat allà on li calgui i amb cobdícia i extractivitat allà on pugui. Continuem on érem: els pensadors polítics de l’antiguitat clàssica i de l’edat moderna, espantats per les desgràcies de guerres i revolucions que van viure, van esdevenir conservadors perquè es van horroritzar de la natura humana en situacions descontrolades o extremes. No hi ha miracles que portin a la virtut. Calen circumstàncies favorables, pressió social i oportunitats rendibles alhora que pacífiques per assolir bons resultats, inclusius per a tothom. De fet, aquesta és la correcció que Acemoglu i Robinson van fer al seu llibre del 2019 sobre El passadís estret: estats, societats i l’assoliment de la llibertat. Una obra on els bons resultats en termes d’institucions inclusives no arriben sols i solen ser excepcionals. Hi cal l’acció col·lectiva. Però el comitè que atorga el premi Nobel d’economia, en la seva justificació científica del perquè de la concessió del premi, riquíssima en bibliografia, ni l'esmenta...