L’accidentat camí cap a Ítaca

La nova normalitat és molt semblant a la vella, només que més tensa, amb més amenaces sobre la salut i l’economia. I amb més incerteses i més enfrontaments (si el món es mou tothom espera millorar la seva posició). El panorama polític català que sembla emergir d’aquesta etapa fa una certa basarda: lluny de la construcció d’un projecte de futur que pugui ser atractiu per a tota la població, els dirigents polítics de l’independentisme s’enfronten, es fragmenten, es dissolen en un magma d’interessos ja no de partit, sinó directament d’individus i grupets, de camarilles, es diria. Ens havien promès Ítaca, la pàtria somiada, idealitzada, perfecta. De moment, el camí per arribar-hi està empedrat d’Escil·les i Caribdis, els monstres homèrics que ens poden anorrear d’un cop de cua.

Escil·la, el monstre de sis caps: unes forces nacionals i supranacionals que, d’una manera general, no solament no tenen interès en facilitar-nos el camí, sinó que estan disposades a propiciar el naufragi. Un naufragi rotund, per part d’alguns, però controlat, tampoc massa ràpid, que perdrien un element de cohesió interna que els va com anell al dit. Un salvament de la barca, per part d’altres, a fi de mantenir-la en la seva flota i acostar-la al seu port, però amb llançament al mar dels passatgers que s’hi resisteixin. Una situació expectant, per part d’uns tercers, els que s’ho miren des de l’Olimp, riuen, es barallen per veure qui pot més, juguen, tiren els daus, introdueixen una mica d’atzar i d’emoció, qui sap, potser es decantaran per ajudar-nos. Al final sempre guanya Zeus, que es diverteix turmentant els mortals protegits per deus menors.

Caribdis: remolí paorós, un monstre encara més estrany, que primer era amable, seductor gairebé com el cant de les sirenes; semblava poder guiar-nos alegrement cap a casa, navegant damunt la plàcida mar vinosa. Però que, a poc a poc, es va anar enfosquint, tensant, enfadant, fins a amenaçar amb partir la barca si no seguíem el camí que ens assenyalava tossudament. I que era també, ai, el camí de l’abisme, com vam haver de viure fa tres anys. Un monstre que s’ha volgut apoderar de la nau i menar-la al seu gust, sense escoltar ningú més que la seva pròpia veu, que tracta d’imposar-se al brogit de la mar.

Navegant penosament entre tants esculls, però, la tempesta ha esclatat, i altres perills ens amenacen. El virus ha deixat un rastre de morts, s’ha endut viatgers i rems alhora. Ara és la nau la que està malmesa, no sabem encara ben bé fins on; i els perills ja no venen només de l’entorn, sinó del propi flaquejar de la barca. Caldria trobar un recer per aturar-se i refer-la, lluny de monstres i sirenes. En serem capaços?

No ho sembla pas. Perquè als múltiples esculls s’afegeix un problema: no hi ha capità a la nau. Bé, algun n’hi ha que té el títol, però clarament no l’expertesa. En un temps hi va haver una burgesia catalana al timó; era cruel, però astuta i experta, no dubtava en fuetejar els remers si calia; no l’enyorem pas, però cal reconèixer-li alguns mèrits: no pretenia anar a Ítaca, es conformava amb poder fondejar en algun lloc al sol, on fes bo d’enriquir-se. Ja no existeix, o més ben dit, ara navega en iots de preu altíssim per mars exòtics, i se’n ben fum, de Catalunya. El món s’ha fet més gran, el negoci és arreu; no cal pas limitar-se a la petita pàtria. Tanmateix de reüll no la perd mai de vista, que encara n’és l’hereva; però, si s’ensorra, la plorarà una mica, i anirà de vacances a les mars del corall com a consolació.

No hi ha capità a la nau i anem a la deriva, aferrats alguns al pal major de la il·lusió, que diu que n’hi ha prou amb voler-ho i repetint que sí, que ja hi som a tocar, que ja hi tenim un peu; “Som república”, diuen en algun poble, mentre el rei es passeja i algú l’aclamarà. D’altres, la majoria em temo, perplexos, astorats, veient que tot trontolla, que nous monstres s’acosten, que la quilla espetega; que molts cauran a l’aigua i no saben nedar. Cal restaurar la nau, deixeu-vos d’aventures, diuen veus angoixades. El vent se les endú.

Però el més greu és el que ja s’albira si, per algun miracle, arribéssim a Ítaca. Odisseu va arribar-hi, ja gairebé vell, després de molts treballs, d’amargors i trifulgues, perduts tots els companys. Hi va trobar repòs? No: va trobar els pretendents! Que ni són els hereus: en l’absència de l’amo tothom es creu amb dret de seduir la reina i apropiar-se la hisenda, brandant promeses grans, o potser ni tan sols. De fet, ja ni tan sols: mireu-vos les propostes. Dos pamets a l’esquerra, a mi em pertoca el centre, jo més lluny que ningú. Només hi falta ja el Nosaltres Sols, el partit escindit d’Estat Català l’any 1931, que es va convertir en una organització político-militar, proposava la lluita armada contra l’estat espanyol i va acabar en una deriva feixista.