Les criptomonedes i l'accés il·lusori a la classe mitjana

Fa cosa d'un any i mig em van parlar de la IM Mastery Academy, una organització que reclutava joves per revelar-los els arcans de les criptomonedes. Amb aquells coneixements, deixarien de ser aturats sense gaires expectatives i, per art d'encanteri, esdevindrien rics envoltats de luxe. La setmana passada vaig tenir notícies de la dramàtica –i creguin-me que quan dic "dramàtica" no exagero– situació de la filla d'uns coneguts atrapada en aquesta mena de secta. Això està passant ara mateix, com altres coses que també es basen en la martingala dels fraus piramidals. Fa un any, el novembre del 2021, un bitcoin es cotitzava a 56.000 euros; avui, desembre del 2022, en val entre 15.000 i 16.000... L'interessant d'aquest assumpte i d'altres que comentarem en l'article és que tot aquest tipus d'aixecades de camisa col·lectives tenen en comú l'intent d'accedir a la classe mitjana no a través de l'ascensor meritocràtic sinó de la pura màgia. Paul Krugman, premi Nobel d'economia, ho ha explicat molt bé. Resulta que el perfil mitjà dels afectats per les tristament cèlebres hipoteques subprime als Estats Units –afroamericans sense estudis universitaris– coincideix fil per randa amb el dels actuals compradors de bitcoins. Els homes blancs rics, afegeix Krugman, inverteixen en accions i altres actius financers, mentre que als Estats Units els homes no blancs i pobres compren criptomonedes. 

No hi ha res de nou, en tot això. La creença en l'accés màgic a béns mobles o immobles que ens canviaran la vida d'un dia per l'altre té una llarga trajectòria, començant per la possibilitat que demà dijous ens toqui la grossa. A mitjans de la dècada del 1990 va sorgir la il·lusió social de la (multi)propietat. La quantitat d'afectats va ser important. Resumint molt, es tractava més d'un autoengany que d'una veritable estafa, perquè el que es pagava era un dret d'ús, no de propietat, amb la qual cosa allò no es podia heretar, donar, etc. Els veritables propietaris eren els gestors de l'immoble venut per 1/52 parts indivises (el 52 és el nombre de setmanes de l'any). Però multipropietat inclou la paraula propietat, que és irresistible. Si fa no fa per aquella mateixa època van començar a créixer d'una manera sospitosament accelerada empreses com Fórum Filatélico i Afinsa, que quan es van ensorrar el maig del 2006 van provocar veritables tragèdies en milers de famílies que hi havien invertit tots els seus estalvis. Es tractava, evidentment, de l'enèsima estafa piramidal, però en aquest cas de dimensions preocupants (190.000 inversors i 2.600 empleats). Fórum Filatélico i Afinsa van arribar a prometre guanys del 20% TAE. L'aixecada de camisa es basava en una sobrevaloració gairebé delirant dels segells, que en aquell moment interessaven ja a ben poca gent (si proven de vendre's la seva col·lecció ensopegaran amb una desagradable sorpresa). Estafa o autoengany? Que cadascú ho valori honestament amb la mà al cor, que ja saben que queda si fa no fa sota la cartera. 

El 2004, el 2005 i el 2006 la il·lusió de l'accés màgic a la classe mitjana es basava en l'adquisició tant sí com no d'un piset ridículament inflat de preu. No parlem només del miratge grotesc de Seseña, sinó del fet de pagar 300.000 euros per un entresol a la Meridiana amb vistes a un celobert. Però és que la paraula propietat és tan irresistible! La poca vergonya de certs directors de sucursal bancària –veritables delinqüents comuns a qui després no es va demanar responsabilitats– es va ocupar de la resta. Al client que ingressava 1.200 euros nets mensuals li van concedir una hipoteca a 30 anys que pujava 1.199 euros nets mensuals. Hi insisteixo, perquè l'assumpte és rellevant: estafa o autoengany? Val a dir que el despropòsit l'hem acabat pagant tots, ja que l'explosió del sistema bancari va afectar negativament tothom, i de manera molt especial la classe mitjana real, no la il·lusòria. 

Quina serà la propera porta màgica per accedir sense esforç a l'abundància? És molt probable que estigui relacionada amb el 5G. Dic això pel precedent de Second Life, on es va especular al·lucinadament amb propietats immobiliàries virtuals. És a dir, amb res. Second Life és un gran avís referit a la irresistible nova il·lusió que s'acosta, una virtualitat cool que, en realitat, és pur fum. A Second Life es van arribar a pagar milers de dòlars per apartaments imaginaris que estaven al centre de ciutats igualment imaginàries. La classe mitjana aspira a viure al centre, per descomptat, i aquells dibuixets a la pantalla de l'ordinador sortien més barats que un casalot a Sunset Boulevard. Com resistir-s'hi?