Acceptar la maldat

A l’antic professor de gimnàstica del Col·legi Maristes de les Corts se l’ha qualificat sovint de “malalt” als mitjans de comunicació. Alguns dels alumnes víctimes d’abusos s’hi referien així, i a ells s’hi han unit opinador(e)s i periodistes. Manifesten estar reservant forces per enfrontar-se a aquest malalt, a aquest monstre al qual, per fi, la justícia ha agafat.

Aquestes declaracions m’han fet pensar en el concepte de malaltia, en concret en el de malaltia mental, que és a la que es refereixen els exalumnes abusats, i en com les persones tendim a considerar malalties aquells fets que ens costen d’entendre a causa de l’elevat grau d’egoisme, odi, ressentiment, crueltat o, senzillament, maldat, que comporten.

Quan el copilot de Germanwings Andreas Lubitz va estavellar deliberadament l’Airbus A320 als Alps francesos aquell fatídic 29 de març del 2015, amb 140 persones a bord, la majoria adolescents, de seguida es van buscar explicacions a aquest acte incomprensible des de la racionalitat i la que més punts va guanyar per convertir-se en la causa principal d’aquell terrible fet va ser que patia una depressió.

Quantes vegades no hem llegit en premsa que els homes que han assassinat les seves parelles en un exercici suprem de violència masclista eren encantadors, bons amics, agradables veïns però que, sobtadament, “es van tornar bojos” o “no sabien el que feien” o, un cop més, són “malalts que han de poder ser curats”.

Tanmateix, per poc que reflexionem ens adonarem que no hi ha cap malaltia que impulsi obligadament a abusar de nens, nenes i adolescents sinó en tot cas un desig de poder i plaer incontrolat que no contempla els altres com a persones sinó com a objectes. Observarem que cap depressió obliga a assassinar 140 persones sinó que, per contra, estarem cometent una enorme injustícia si posem sobre les persones amb depressió la sospita i l’estigma de ser possibles agressores. De la mateixa manera, s’ha comprovat un cop i un altre que els homes violents contra les seves parelles no pateixen cap tipus de malaltia sinó una ideologia molt interioritzada que els fa considerar-se superiors en tot i amos de les seves dones, la vida de les quals tenen la potestat de decidir. És a dir, les malalties poden ser-hi presents però no són les causants últimes dels actes d’abús i crueltat sinó que és la maldat mateixa d’algunes persones l’origen d’aquests comportaments.

I per què la nostra forma de comprensió no pot entendre el mal? El psicòleg James Hillman es va preguntar a bastament sobre aquesta qüestió i va acabar responent, com Einstein, que els problemes no poden ser resolts al mateix nivell de pensament que els va crear. Hem de ser capaços d’observar-los des d’una perspectiva diferent.

Ens resulta tan dolorós pensar que el mal està present entre nosaltres que preferim no veure’l i amagar-lo sota el nom d’una malaltia. Vivim en una època en què la filosofia humanista (i la psicologia positiva que se’n deriva) s’ha centrat en el que és positiu dels éssers humans sense contemplar els aspectes foscos que continuen sent-hi presents. De fet, existeix el perill de portar a l’extrem la visió positiva i perdre de vista una part de la realitat. Tal vegada hauríem de recuperar l’ eros i el thanatos de Freud per tornar a tenir una visió completa de l’ésser humà. El mal està enquistat en les persones, forma part del nostre ADN i cal identificar-lo i posar-li nom per intentar acotar i delimitar els seus devastadors efectes.

El filòsof alemany Peter Sloterdijk sosté que el projecte humanista ha fracassat, atesa la seva incapacitat per dominar les pulsions violentes amb què conviu. Potser no hem de ser tan pessimistes però sí que convindrem que la noció de progrés defensada per Condorcet i altres il·lustrats no és lineal ni harmònica; les persones no hem canviat tant des de les èpoques antigues, per molt que ho hagin fet la ciència i la tecnologia.

Malgrat la dificultat de la definició del bé i del mal, i de les seves connotacions religioses, a la nostra societat ens hem dotat d’uns valors ètics que ens permeten sostenir la vida en uns nivells mínims de benestar i cohesió. Aquelles persones que es desvien d’aquests valors no necessàriament són malaltes: poden ser egoistes, cruels, dolentes, totes elles característiques intrínseques als éssers humans, i hem de poder identificar-les per desenvolupar estratègies que ens permetin neutralitzar-les, per educar diferent, per socialitzar millor, per evitar al màxim el dolor que no volem anomenar.