Amb accent
Admirem les persones que aconsegueixen parlar sense accent una llengua que no és la seva. Això suposa que hi ha qui no té accent o té un bon accent, de vegades anomenat accent nadiu. Però en una llengua com l’anglès, per exemple, quin és l’accent nadiu? Nadiu d’on? ¿I quin seria l’anglès sense accent, el que es parla a Londres, a Nova York, a Sydney, a Nova Delhi? La majoria de persones tendeixen a pensar que el bon accent és el de la metròpoli històrica, ja que els altres no són purs, com si les llengües no evolucionessin totes en contacte i hibridació amb altres llengües.
Els accents regionals també són font de malentesos, disputes i bromes de mal gust. Ho demostren polèmiques recents al voltant de la cantant Rosalía: se la va criticar perquè a Malamente utilitzava un accent “andalús”, i també perquè a Milionària feia servir un català que sonava xava, quan cap d’aquests accents és el seu. Les veus crítiques pressuposen que adoptar o “fingir” aquests accents equival a menysprear les persones que els tenen naturalment, a fer-ne befa o a reduir-les a determinats àmbits; en el cas de l’accent andalús, al del flamenc, com si no fos adequat per a altres expressions musicals o culturals. A França, encara avui, els accents no són ben vistos ni als mitjans de comunicació audiovisuals, ni al món universitari o intel·lectual. Si algú puja a París per fer-hi carrera, s’ha d’oblidar del seu accent o, més ben dit, ha de reeducar-lo.
Fa uns mesos, un article del Washington Post feia al·lusió a una altra problemàtica derivada de l’accent: resulta que els dispositius tecnològics domèstics que responen a la veu humana, com Alexa, Google Home o Siri, discriminen els seus usuaris segons l’accent que tinguin. Als Estats Units, els entenen perfectament si parlen amb accent de Califòrnia o de la Costa Est, però molt menys si s’hi adrecen amb accent del sud, i ja no diguem si tenen un accent considerat “no nadiu”. Això no és estrany, ja que aquests aparells aprenen a base de l’ús que se’n fa, i la majoria dels usuaris són de classe mitjana-alta i viuen a les grans ciutats de les dues costes. El gènere també és rellevant, per cert: les màquines responen millor a les veus greus que a les agudes; és a dir, entenen millor els homes que les dones, la qual cosa augmenta la bretxa digital que ja existeix.
Tot això revela que l’accent està relacionat amb qüestions com la història colonial dels països, les desigualtats educatives i geogràfiques, el racisme i les diferències de classe, entre altres coses. L’accent és, doncs, un factor discriminatori, que remet a qui en té un (ja que el tret essencial d’un accent considerat estàndard és que no s’identifica amb un accent) als marges o a l’exterior de la “casa comuna”, ja sigui pel seu lloc d’origen, la seva classe social o el seu nivell cultural.
Però si ens fixem en la història del terme accent, sembla que en un principi designava més aviat la intensitat que es dona a una síl·laba respecte a les altres dins d’una paraula, i també les inflexions de la veu que tradueixen sentiments o idees. No és fins a finals del segle XVII que la paraula accent agafa el sentit d’inflexió particular de la parla pròpia dels habitants d’un país o regió. I el sentit prescriptiu que té avui dia (el bon accent contra els mals accents ) es generalitza a l’època en què es constitueixen els estats nació europeus.
Vist des d’una altra perspectiva, l’accent ens recorda la materialitat i l’arrelament físic de la llengua, encarnat en la veu, que transmet emocions, afectes, desig, i no només racionalitat, sentit, paraules. L’accent transporta la veu més enllà de la comunicació, de la relació social i de poder, cap a l’expressió de les pulsions, cap al crit o el cant que hi ha a la paraula (de fet, el terme llatí accentus ve del verb cano, que significa cantar ). Considerat des d’aquest punt de vista, l’accent podria afavorir una relació amb altri que passaria pel cos, l’emoció i el desig, i no només per la comunicació racional.
Reconèixer que tenim un accent no equivaldria aleshores a confessar un hàndicap o una insuficiència, un signe de no dominar completament la llengua que parlem (el lèxic del domini amb referència a la llengua també ens hauria de fer reflexionar), sinó que implicaria abraçar l’estranyesa, la no familiaritat amb la llengua, sigui quina sigui. En aquest sentit, acceptar que tenim un accent en totes les llengües que parlem, fins i tot les maternes, potser ens ajudaria a desmuntar els jocs de poder, la majoria inconscients, que implica l’accent.