Dolors Montserrat ha vingut amb la processó d’ultres, semiultres i reultres del Parlament Europeu a comprovar que la immersió lingüística a l’escola catalana no fa que als nens i nenes catalans els surtin cua i banyes, ni que excretin sofre.
M’encanta el seu ímpetu, i només pateixo per, quan després de l’àrdua tasca (quan dic tasca no em refereixo a un bar, que em caldria), tots els senyors que l’acompanyen es queden sols. Dolors Montserrat té un perniciós, pecaminós, dramàtic accent català quan parla en castellà. Com és sabut, a l’ésser humà bàsic, si el parlant d’una llengua li cau bé, l’accent li agrada, però si no li cau bé, l’omple de ràbia. Recordem que quan et diguin “los catalanes, cuando habláis, parece que partís nueces”, has de contestar: “No crec, no crec”. En aquest cas, la Dolors Montserrat potser fa ràbia als companys hidalgos perquè no és capaç de parlar com si fos del municipi de Fachalecas del Cogorcio. Té accent. La naturalitat del seu català, l’ús familiar i segurament popular que en fa, la converteix en sospitosa i no gens simpàtica.
Amb això vull recordar que, per molt fatxa que siguis –que no és el cas que ens ocupa, per favor–, l’origen català no es perdona. Albert Rivera –ai, com l’enyorem, les meves cinquanta millors amigues i jo...– va anar a Madrid a fer campanya pels conductors d’Uber, en aquella època gloriosa en què era polític. Els taxistes madrilenys, legítimament emprenyats, el van insultar cridant-li aquesta paraula: “¡Catalán!”
M’agrada molt el folklore i aquestes delegacions, com la Santa Inquisició, o les carabines que escortaven les parelles perquè no es fiquessin mà, i l'única cosa que em semblarà intolerable és que algun analfabet o analfabeta insinuï que les proves PISA han anat malament per culpa de parlar una llengua de més. Aprofito, doncs, per felicitar tots els estudiants d’humanístic, que estudien llengües mortes, “que no serveixen per a res”, així com els seus mestres.
