Això del vint-i-cinc per cent de castellà a l’escola (que no inclou el pati, suposo, ni les cançons de l’autocar) ens ha portat una cosa bona. Sentir, de nou, enyorades veus com la d’Inés Arrimadas. Feia dies que no ens renyaven i estàvem massa tranquils. Necessitàvem que ens apliqués el correctiu.
La immensa majoria de castellanoparlants o parlants d’altres llengües que viuen a Catalunya estan contentíssims amb la immersió lingüística, perquè els seus fills parlen i escriuen el castellà igual de bé (o més aviat “igual de malament”) que els espanyols residents en comunitats monolingües. Però és que els que demanen aquest vint-i-cinc per cent no són els guanyadors de les eleccions catalanes. Al contrari. Formen part de partits que, aquí, són més aviat residuals. Està bé que s’empoderin i que el que no guanyen a les urnes ho “conquereixin” com Déu els doni a entendre.
De tot plegat em fa gràcia que es digui que es reforçarà el castellà en zones on s’hi parla molt català (quan es refereixen a aquestes zones sempre volen dir Vic). No vol dir que en aquestes zones els alumnes no sàpiguen parlar o escriure el castellà tan bé com en les zones on s’hi parla menys català (quan es refereixen a aquestes altres zones sempre volen dir l’Hospitalet). Vol dir, segurament, que quan parlen en castellà ho fan amb accent català. I he detectat que tots aquests senyors i senyores residuals ho troben un demèrit, això de l’accent. No ho suporten, els posa nerviosíssims. Els sembla mal educat, aixafaterrossos, provocador, lleig, antiestètic. És curiosíssim veure’ls la cara si, parlant de coses serioses en castellà, fas accent català. L’accent català només el poden fer Los Morancos per fer gràcia.
