L’accent de Barcelona (1938)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]

TESI DOCTORAL. El cogito ergo sum de Descartes, els catalans, els espanyols, l’hem girat com una mitja, i l’hem transformat en una consigna: sum ergo cogito. Des de fa dos anys, primer aprenguérem a viure perillosament. Ara, hem après a pensar en el perill. Temps a venir, es parlarà amb orgull dels nostres investigadors, dels nostres literats, dels nostres artistes que, quan tanta feina hi ha a viure, s’han imposat l’obligació de continuar pensant. Solemnitat universitària. A la casa, esbalandrada per anteriors bombardeigs, Carles Riba llegeix la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Maragall. Públic d’élite, professors, estudiants, literats. Un tribunal rigorós, sota unes aparences benèvoles, format per Joaquim Xirau, per Jordi Rubió, per Nicolau d’Olwer, per Bohigues, pel professor de Madrid Millares... I, naturalment, l’actualitat volgué filtrar-se en la sessió, i ho féu en forma de dos bombardeigs consecutius. I entre bombardeig i bombardeig, els cinc doctors del tribunal discutiren amb el candidat si Maragall escrivia “sibil·la” amb una ela simple o geminada. [...] LA CONDICIÓ HUMANA. Me l’han mostrat en la fosca de la saleta cinematogràfica. -El veus? -m’han dit. És Malraux. I mentre anaven desfilant noticiaris i més noticiaris de la guerra, davant nostre, retallada damunt del llenç, la silueta de Malraux s’agitava, plena de tics nerviosos, augmentats ara per una afecció nasal guanyada fa un any i mig en els combats d’Extremadura. Després, a plena llum, he volgut confrontar el seu aspecte d’ara amb el que devia tenir el Malraux dels divuit anys, tal com l’ha descrit Mauriac: “Xicotot malcarat, amb una magnífica mirada”. [...] Jo no sé quins llibres suscitarà la nostra guerra. Però sí que vull dir que L’Espoir és una obra bella i fidel, on ja som molts els qui ens hem trobat, car les inquietuds que Malraux carrega als seus personatges lúcids i xerraires, que són les inquietuds de l’autor, són també les nostres. Com és nostra la seva esperança. [...] T’HE RECONEGUT. Tornada a la ciutat, després de passar unes setmanes allunyat d’ella. Sensacions immediates: les cames i els braços nus de les noies, uns bordiols encesos, calents, dintre l’aparador d’un florista, i un baf de gasolina. Bon dia, Barcelona!