No totes, per sort, però a algunes els agafa per explicar-nos a les que hem nascut en aquest context què vol dir ser nosaltres i arriben a conclusions força curioses. Ara és una sociòloga de la Universitat de Londres de nom Sara Farris qui ha decidit que “atacar el vel significa atacar l’islam”. Això és el que li va dir no fa gaire a la Carla Turró en una entrevista en aquest diari. La sentència de l’acadèmica m’ha fet recordar dues cosines meves que em tenien fascinada quan era petita i vivia al poble: eren germanes i van ser les primeres universitàries de la família. Una d’elles anava amb el cap destapat i vestia a la manera occidental, crec que portava pantalons. L’altra vestia d’una manera diferent de com ho feien les adultes de llavors, que duien uns vestits llargs fins als peus però amb un coll força obert i mànigues curtes. La meva cosina sempre es posava colors foscos, no ensenyava els braços ni a casa, amb la família, i feia servir un imperdible per ajustar-se el mocador sota la barbeta. Mai no havia vist que algú se cenyís de manera tan precisa la tela damunt del cap. Com no havia vist ningú d’aquesta edat que resés a les hores que tocava. No ho sabia, però la meva cosina no era només musulmana, sinó islamista. Tampoc sabia que on havia adoptat aquesta forma més rigorosa d’islam havia sigut a la universitat. Als anys noranta aquest moviment religiós va tenir força influència entre els estudiants després que els opositors d’esquerres quedessin esborrats per la repressió ferotge de Hassan II.
¿Què en sap Sara Farris de la complexitat de les societats musulmanes i la pugna entre diferents visions de la religió que estan en els debats quotidians dels fidels tant en origen com al món occidental? Llegint l’entrevista es diria que no gaire perquè només així s’explica que pugui afirmar que “atacar el vel significa atacar l’islam”. Amb això vol dir que el vel és indissociable de la religió, cosa que deixa en molt mal lloc musulmanes com la meva àvia, que no va portar mai aquest hijab teocràtic que s’ha imposat en les últimes dècades. ¿Què passa amb totes les dones musulmanes que no es tapen el cap, però creuen en el missatge de Mahoma? Bé, què passa, de fet, amb la neta mateix del profeta que es va enfrontar a la societat del seu moment deixant-se anar els cabells i defensant el seu dret a no cobrir-se? Reduir una religió que té segles d’història, 1.200 milions de seguidors a tot el món, present a vastes extensions de territori, amb infinitat d’escissions, branques i escoles jurídiques que n’interpreten els textos a un tros de tela sembla propi d’algú que no estima gaire els musulmans, oi? Doncs no és el cas perquè Sara Farris es dedica a analitzar i denunciar precisament el racisme i la xenofòbia i es coneix tan bé el seu objecte d’estudi que pot permetre’s fer afirmacions del tipus “atacar el vel és atacar l’islam”. ¿Què hi hauríem de dir les que coneixem l’islam des de dins i sabem que això no és cert si nosaltres no hem fet cap investigació ni hem creat paraules noves com feminacionalisme?
Farris no sembla que hagi llegit pensadores tan agudes com l’algeriana Wassyla Tamzali, que es va posicionar contra el vel amb una visió fortament anticolonial o l’obra d’una Nawal Al-Saadawi o més recentment les protestes de les iranianes. ¿Per què no contempla la possibilitat que hi hagi intel·lectuals, escriptores, activistes feministes que estiguin pensant i pensant-se en aquesta doble trinxera? El feminacionalisme té arrels econòmiques, afirma, perquè la majoria de les dones estrangeres cuiden avis, nens o netegen. I si es dediquen a lluitar per la igualtat o a escriure o a estar en altres àmbits en els quals no se les espera tant és, perquè investigadores com Farris ni les veurien ni les citarien, no fos cas que algú els desmunti les seves teories perfectes.
