L’abús del 80%
L’Estatut de 2006 tenia la virtut de ser el primer que sortia d’una reformulació feta dins del Parlament català i no d’una situació constituent extraordinària. Fins i tot els que creiem que les nacions haurien de tenir una norma que fos part del corpus constitucional i no una llei orgànica de l’estat, havíem dipositat moltes esperances en aquell procés ple d’ambició i que eixamplava l’horitzó del nostre autogovern.
Però es va posar en evidència per enèsima vegada la incapacitat de les institucions d’una Espanya centralista per entendre el sentiment nacional català. L’anomenat procés posterior va alimentar-se d’aquest sentiment d’incomprensió i impotència, i el nacionalisme conservador va aprofitar-ho per tapar els seus errors en relació amb el 15-M i a la defensa de l'austeritat.
Els crits d’independència creixien des de molts sectors als quals no es proposaven vies clares per sortir de l’atzucac. El que havia estat una consigna minoritària agrupava matisos diversos: uns volien que tornés a votar-se l’Estatut; altres, certeses sobre com aconseguir competències rebutjades, com el Consell de Justícia Català, i molts volien decidir sobre una única cosa, la separació d’Espanya.
La mobilització al voltant de l’anomenat Pacte pel Dret a Decidir, presidit per Joan Rigol, amb taules en centenars de municipis en què participaven milers d’entitats i persones, va ser utilitzada pels que, per raons electorals, van convertir-se en independentistes –la CDC d’Artur Mas–. El Pacte representava sectors molt amplis i no tots independentistes. Allà va aparèixer l’expressió de la representativitat del 80% i mai es va dir que agrupava persones amb línies de meta diferents. Era, però, una increïble mobilització de resposta a l’Estat centralista, incapaç de gestionar un anhel col·lectiu amplíssim. Una organització social malbaratada per un líder, el president Mas, que una vegada va tenir encaminada la jornada participativa del 9-N va matar d’inanició el Pacte i va buscar una victòria personalíssima.
Més endavant va néixer el Pacte Nacional pel Referèndum, coordinat per l’avui conseller d’Interior Joan Ignasi Elena. Novament sindicats, algunes patronals i moltes entitats dels diversos territoris catalans es van mobilitzar, i novament els partits independentistes van utilitzar el 80% com una xifra de representació social que no s’adeia a la realitat. Instruments d’organització social poderosos van usar-se inadequadament, només per intentar avalar posicions partidistes o de coalició electoral que ja donaven per fet el referèndum i la posició de vot favorable que calia tenir. El nom de “Junts pel Sí” era prou evident i enterrava un altre cop la mobilització de sectors dinàmics de la societat que buscaven una sortida al menysteniment constant de les institucions espanyoles però que no necessàriament votarien afirmativament en un referèndum sobre la independència.
De mica en mica, alguns integrants d’aquestes formes d’organització social van anar configurant-se com un suport acrític al Govern que assegurava un referèndum efectiu. Altres van anar sentint-se allunyats de les formes de debat que feien impossible discrepar sobre la naturalesa jurídica de la convocatòria que finalment va concretar-se per al dia 1 d’octubre de 2017.
El gran disbarat de la repressió de l'1-O i el judici posterior van propiciar un últim intent de mobilització cívica amb una espurna de transversalitat per l’amnistia i l’autodeterminació. No va tenir la dimensió que havien tingut les altres mobilitzacions però es va tornar a parlar del 80% de la societat catalana, una xifra inflada.
Coneguda la sentència, hauria estat útil respectar i explicitar les sensibilitats diverses que agrupaven els que sentien una ferida profunda. No es va fer. Diversos sectors que subscrivien el sentiment punyent de les llargues condemnes i que veien les primeres evidències de tacticismes divergents dins dels partits independentistes no compartien les formes de protesta del Tsunami Democràtic. L'aparició d'aquest moviment anònim va dissoldre les formes àmplies d’expressió del desacord amb un govern d’Espanya que des de juny de 2018 havia canviat de color polític arran de la moció de censura.
La demoscòpia ha indicat xifres properes al 80% de població catalana adulta a favor de votar sobre el futur polític del país, però és un 80% ple de matisos. I hi ha líders que opinen que poden parlar en nom de la població i tendeixen a absorbir l’energia social com un forat negre. Ho van fer Adolfo Suárez, Felipe González, Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont. És molt pitjor el que van fer Aznar i Rajoy, que pensen que una vegada obtingut el vot, a la ciutadania se la pot enganyar, menysprear, ignorar i sotmetre. Només uns quants líders saben compartir els seus projectes i fer protagonistes, amb ells, bona part de la ciutadania, com Pasqual Maragall.
La decisió del president Aragonès, una vegada s’ha produït la rocambolesca sortida de JxCat del Govern, d’incorporar consellers procedents de diverses sensibilitats i alhora antics militants del PSC, Podem, el PDECat i, en una segona línia del Govern, persones procedents de la CUP, ha retornat a l’escena política l’abús del 80%. La decisió pot ser intel·ligent si és realista, perquè les direccions dels respectius partits de procedència no reconeixeran aquesta representativitat que se’ls pretén atorgar. No pot negar-se, però, que molts orfes de partit poden veure-ho amb simpatia i tampoc pot negar-se la gosadia d’un president del Govern d’intentar-ho.
La referència, reiterada en excés, al 80% no donarà més estabilitat parlamentària als 33 diputats d’ERC, un fet que intentaran recordar-los a cada ple els que fins fa poc formaven coalició de govern amb ells i els partits que s’han mantingut a l’oposició. Només la bona actuació en polítiques sectorials pot evidenciar que tots els altres líders dels grups parlamentaris no tenen, però, la força per fer caure el Govern que té menys suport ciutadà de tots els que ha tingut Catalunya des de la recuperació democràtica. El fraccionament ha debilitat els grups parlamentaris i els obliga a arribar a acords, quelcom molt més difícil que governar amb les majories absolutes, que corresponen a altres temps.