Abundància digital i il·lusionisme de butxaca

És dilluns a la tarda, soc al metro i aprofito el trajecte per contestar alguns missatges pendents. Tafanejo per sobre algun dels butlletins que m’arriben sobre innovació i tecnologia. S’hi combinen les invencions marcianes amb paraules grandiloqüents com canvi disruptiu, creixement exponencial o acceleració. També hi ha espai per a milers d’aplicacions orientades a incrementar la productivitat i fer-te una persona més eficient. Un dels titulars fins i tot anuncia una aplicació que et convida a fer micromigdiades per rendir més, mentre et posa una llista de podcasts seleccionats perquè els sentis de fons mentre et relaxes. Quina bona idea, oi? Descansar per agafar embranzida mentre en realitat t’autoenganyes en posició horitzontal però sense deixar d’engolir bits d’informació.

Aquest és un dels efectes directes i silenciosos de l’abundància digital: una mena de bufet lliure etern que no ens acabaríem ni que visquéssim tres vides. Tot i així, seguim tenint l’impuls de guardar-ho per després, d’apuntar-ho a la llista de pendents per quan tinguem una estona. Això ens tranquil·litza en el moment, perquè no ho deixem escapar, però més a la curta que a la llarga ens confronta amb una mena d’ansietat digital per sobreestimulació imaginada. És més, quan podria arribar l’estona promesa, en lloc de tornar a la llista ens distraiem amb els avisos de nous capítols, episodis frescos i podcasts acabats de sortir del forn, que de manera quasi compulsiva decidim desar en aquell dipòsit infinit que poques vegades recuperem.

Abans d’abandonar el vagó i posar-me a caminar en direcció al CCCB, comprovo les notes que tinc preparades per a la conversa amb el Kyle Chayka, autor de Desear menos. Vivir con el minimalismo (Ediciones Gatopardo). És periodista i crític cultural nord-americà, s’autodefineix com a mil·lennial que en un moment de la seva vida va topar amb el minimalisme com a opció existencial. El volum és un exquisit viatge als orígens de l’estètica de la buidor serena i elegant; una revisió sensitiva i intel·lectual que explora els confins d’una revolució estètica que comença a mitjans del segle XX en l’arquitectura (inspirada, en part, per tradicions orientals) i desemboca en l’èxit rotund de la sèrie de Marie Kondoa Netflix.

Una de les crítiques més fortes que fa Chayka al minimalisme és precisament que esdevé una marca, una mercaderia del mateix sistema acumulador del qual vol desmarcar-se. És una mena de posada en escena d’aparença lleugera però de pressupostos prohibitius. En la presentació ensenya una selfie de Kim Kardashian feta contra un mirall. L’espai que li queda al darrere és tan blanc, tan diàfan, i els objectes tan mesurats, que cal mirar-s’ho dues vegades per descobrir que aquell esquitx negre del darrere és en realitat l’aixeta de la dutxa. Segons ell, hi ha una connexió entre l’estètica predominant a Instagram i les galeries d’art reduïdes a un mer cub blanc, amb la pretensió d’oferir un continent neutral per no pertorbar la relació entre contingut i espectador.

En posava encara un altre exemple, la lleugeresa farsant del mòbil: és il·lusori que els puguem sostenir amb una sola mà sense notar el pes de les vides que s’han arriscat per aconseguir els minerals de sang per als microxips. Tampoc ens dona cap pista de l’abast de la infraestructura que va des de grans centres de dades fins a unes xarxes immenses de cables que encerclen el planeta amb una abraçada submarina. Associem, en canvi, el que és digital a una realitat vaporosa, ingràvida i voluble. I no resulta fàcil escapar-se’n quan la bategen amb noms eteris com núvol i ocupa espai i recursos a milions de quilòmetres de casa nostra. Podem dir que la màxima de Steve Jobs -icona de l’elit minimalista dels 90- triomfa en la indústria tecnològica de consum: (la tecnologia) ha de ser bonica o invisible. Sobretot que no interrompi l’experiència i que ens faci oblidar els límits.

Ara bé, en l’era de l’abundància digital, la capacitat d’accedir, produir i consumir continguts es multiplica per moments, mentre les nostres capacitats per processar informació es mantenen estables. Com més tendeix l’univers virtual a l’infinit més tendim nosaltres a la saturació i l’extenuació, especialment quan ho vivim a contrarellotge i en la solitud de la nostra angoixa digital. El problema no són les llistes infinites, sinó que siguin l’etern recordatori que no hi arribarem mai. Podem sortir corrents i apuntar-nos a un retir de detox digital, o bé preguntar-nos quanta abundància té sentit per a nosaltres, ara i aquí.