L’omertà viscuda al Regne d’Espanya per tapar les vergonyes del rei Joan Carles i la seva família va començar en el mateix moment de la seva entronització com a cap d'estat, amb el dictador Franco de cos present que ho havia deixat atado y bien atado. Una bona prova d’això és que durant el seu regnat es va esborrar del relat que, quan el 1969 l’aleshores príncep fou designat successor, va jurar fidelitat al Principis del Movimiento i va reconèixer “la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936”.
Durant dècades es va presentar el rei Joan Carles com el salvador de la democràcia espanyola i es va construir la seva legitimitat a partir del paper que va tenir la nit del cop d’estat fallit del 23-F, l’any 1981. Després, van ser legió els joancarlistes que presentaven el cap d'estat com una peça clau en les relacions internacionals d’Espanya i com l’artífex de determinades operacions exteriors d’algunes empreses espanyoles.
Però tots aquests anys en què ha imperat la llei del silenci no han impedit que apareguessin els problemes en el paradís. En l’última dècada, per mèrits propis, la monarquia espanyola ha anat perdent llençols a cada bugada fins que, no pas per casualitat, el juny del 2014 es va prendre la decisió de posar-se la bena abans de la ferida amb l’abdicació del rei Joan Carles. Aquella decisió s’ha demostrat que volia ser el fusible per a tot el que vindria després. Es va voler fer un tallafoc que salvaguardés al màxim de la contaminació el mandat de Felip VI.
La falta d’exemplaritat que havia demostrat el rei, amb relliscades com la cacera d’elefants a Botswana, eren el preludi del que vindria després, amb creixents sospites sobre la seva participació en assumptes de corrupció o blanqueig de capitals. A partir del 2019 ja no era possible dissimular que el rei emèrit tenia desenes de milions d’euros en comptes suïssos, obtinguts en comissions com les derivades de les obres de l’AVE a la Meca. A partir d’aquell moment va abandonar de forma definitiva la seva activitat institucional i li van retirar l’assignació pressupostària que rebia de la Casa del Rei.
Amb tres regularitzacions fiscals que li van costar més de cinc milions d’euros, el rei emèrit feia un reconeixement implícit que, fins a aquell moment, havia estat defraudant a Hisenda. Però, en bona mesura, aquesta liquidació d’impostos era una estratègia defensiva per poder tenir arguments davant de les diligències que havia iniciat la Fiscalia espanyola i la justícia suïssa.
El punt àlgid de l’escàndol va arribar el 3 d’agost del 2020, quan, amb mig país de vacances, la casa reial va fer públic que el rei emèrit havia marxat de l’Estat. No va ser fins al cap d’uns dies que es va saber que havia buscat refugi a Abu Dhabi amb la clara voluntat d’esquivar l’acció de la justícia si els procediments penals oberts contra ell es complicaven. I l’evidència que aquest exili només pretenia saltar-se els tribunals espanyols, els quals paradoxalment dicten les seves sentències en nom de Sa Majestat el Rei, és que l’emèrit ha decidit tornar a casa quan encara no fa tres mesos que s’han arxivat totes les causes que hi havia obertes contra ell.
Si no canvia res, en les pròximes hores veurem la reaparició de Joan Carles I a Galícia, gaudint plàcidament d’una regata, com si no hagués passat res. I com que està més que contrastat que la societat espanyola és immune als escàndols, segur que no faltaran els que ho voldran situar en un context de normalitat, donant així per acabat el tràngol que li ha tocat viure. I tal dia farà un any.
Les hores baixes que viu la monarquia espanyola són tan evidents que fins i tot s’evita preguntar a la ciutadania què en pensa. No pas per casualitat, des de l’abril del 2015, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), en els seus estudis d’opinió, va deixar de fer preguntes sobre la confiança en la monarquia. Interrompia així una sèrie històrica iniciada el 1994, moment en què obtenia una puntuació de 7,5 sobre 10. A partir del 2011, la Corona comença a suspendre i quan es va deixar de preguntar, ja fa set anys, la valoració que obtenia era de 4,3. Amb tot el que ha plogut des de llavors, estaria bé saber quina nota trauria avui, però ja se sap que amb les coses de menjar no s’hi juga.
En una societat plenament democràtica grinyola que el cap d'estat no s’hagi de sotmetre a l’escrutini de les urnes. Per això, el grau d’exemplaritat i d’autoexigència hauria de ser màxim. La monarquia val el que valgui la seva honorabilitat a l’hora de representar els valors ètics de la societat. Però és evident que al rei emèrit el que més li preocupa és saber qui guanyarà la regata de Sanxenxo, on no ha pogut anar des del 2019.
