L’abstenció dels puríssims
Sectors independentistes proposen l’abstenció a les eleccions, bàsicament perquè allò del 23 de juliol és Espanya i ja s’ho faran; perquè tots són iguals i equiparen PSOE amb PP-Vox, tots són 155; per banalització del mal i ignorància supina de la història; fins i tot perquè com pitjor vagin ells, millor per a nosaltres. Són les idees mestres que he sintetitzat de l’estudi de camp dels seixanta-set comentaris que, en diferents tonalitats i modalitats, donant la cara i anònims, argumentant o desqualificant, he tingut amb aquesta piulada, que, amb un polsim d’ironia, vaig fer el dia de Sant Pere: “La dreta ultradreta carregant-se el català al País Valencià i les Illes, la memòria històrica, les conquestes del col·lectiu LGTBIQ+... I visca l’abstenció nostrada!”
A efectes pràctics, la realitat és que la gran mobilització dels abstencionistes és sedentària, quedeu-vos a casa veient la tele, mentre que els de les urnes –repartits en el ventall de marques independentistes i organismes tan amplis com Òmnium– són els que arrisquen i, poc o molt, faran més coses per aturar una ultradreta que, com més poder assoleix, més probabilitats té de ressuscitar el fantasma feixista. Aquest fantasma, i no el del Manifest comunista, és el que prop de dos-cents anys després recorre Europa.
Votar no vol dir abdicar de cap idea, sinó defensar-la d’altres formes que no siguin la frontal, també perquè per la batalla frontal de la política cal unitat i carrer i, aquí i ara, ni una cosa ni l’altra. Els primers debats sobre si aprofitar les institucions de l’enemic per anar-hi a la contra des de dins, el que es va anomenar entrisme, els va posar damunt la taula el sindicat clandestí més important de la lluita contra la dictadura. Comissions Obreres va aprofitar la llera de les eleccions als sindicats verticals i comitès d’empresa, i encabat, al final del franquisme, el catalanisme i el comunisme més radical de la zona de Bandera Roja fins i tot van aprofitar les eleccions municipals –i a les Cortes!– per presentar candidatures. Jordi Pujol, passat per la tortura i la presó, i Josep Pallach –guerra, camp de concentració, clandestinitat– van donar suport a la candidatura a “procuradores en Cortes” Coalició Democràtica de Catalunya, amb Joan Barenys i Xavier Casassas al capdavant, amb l’experiència dels “regidors democràtics” que havien aconseguit penetrar als ajuntaments. Alfons Comín, Jordi Solé Tura i Jordi Borja, amb el suport de l’Assemblea de Catalunya, el 1973 van impulsar la candidatura de Fernando Rodríguez Ocaña, classe obrera de la immigració, a l’Ajuntament franquista de Barcelona.
No, no eren traïdors: eren tot el contrari.
El rerefons d’aquest debat és complex i no va només d’un eix de coordenades, quasi trigonometria, que resumiré en la premissa que afirma que quan un enemic o adversari és tan poderós que no el pots derrotar, el millor que es pot fer és combatre’l des de dins per debilitar-lo i enfortir els caps de pont en forma, en aquest cas, de presència pública, altaveus mediàtics, i sí, també millores en la qualitat de vida dels ciutadans per pacte o transacció, que resulta que és una de les funcions més nobles de la política.
L’exemple més recent d’aprofitar les vies legals més hostils és el de l’esquerra abertzale, que en els temps de màxima violència d’ETA anaven a totes les eleccions per encabat decidir quan seien o no a l’escó i si deien o no deien al faristol. Això passava quan Jon Idigoras, el seu indiscutible líder carismàtic, es posava corbata per primer cop a la vida per anar a l’audiència institucional amb el rei d’Espanya; el seu amic Martín Garitano la conserva. Ningú del seu espai, amb la meitat dels seus socis amb les armes a la mà i l’altra meitat repartida pels penals d’Espanya, els podria acusar de traïdoria. A veure ara i aquí, qui amb autoritat moral li pot dir traïdor a Otegi per donar suport al govern del PSOE, o defensar als seus nassos que el PSOE de Zapatero i Sánchez és el dels GAL i que, en definitiva, entre el PSOE i el PP-Vox no hi ha tanta diferència. Tampoc per posar en qüestió la seva palesa no espanyolitat i segurament el número u del rànquing de cremar banderes espanyoles: en un míting a Vitòria amb bandera cremada al seu costat, Idigoras va etzibar: “¡Qué peste hace esto!”
És possible que el concepte d’unitat nacional tingui punts de coincidència en el paradigma Pla, “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, base de l’intent de relació de la Falange amb la FAI, amb reunió inclosa al bar Glaciar de la plaça Reial de José Antonio Primo de Rivera i Ángel Pestaña, que si més no compartien el roig i el negre simbòlics. Però les formes de defensar la idea nacional espanyola avui difereixen tan radicalment com estem veient entre la València del Botànic i la del PP-Vox: la dreta ultradreta sempre comença atacant la llengua, i encara gràcies que allà del català en diuen valencià i alguns defensen que no són el mateix.
Espero que el feixisme no torni a manar a Espanya gràcies a l’abstenció independentista dels puríssims.
