Abstenció, causes i efectes
A mesura que s'acosta diumenge, augmenten la freqüència i el volum de les veus d'alarma entorn d'una preocupació recurrent: això que alguns candidats i analistes, amb el gust desmesurat pels llocs comuns que té bona part de l'espècie humana, anomenen “la candidata abstenció”, o bé “el partit de l'abstenció”. L'alarma és justificada: Espanya és un dels països amb més tirada i més tradició abstencionista del seu entorn, i en aquestes municipals i autonòmiques les previsions són d'una abstenció molt alta. La mitjana estatal podria superar de llarg el 30%, a Barcelona podria ser bastant més alta del 20%, i en alguns llocs –com a les Balears, sense anar més lluny– podria superar el 40%.
Espanya és un dels països amb més abstencionisme, dèiem, i també un dels que tenen més fracàs i abandonament escolar prematur. I també, encara, un dels que tenen més turisme. Evidentment, aquests tres índexs (electoral, educatiu, econòmic) es poden creuar per ajudar a entendre una realitat complexa. En un escenari polític en què un candidat que representa la moderació, com Xavier Trias, és capaç de despenjar-se amb una falsa disjuntiva (“o més turisme o passar gana”, ha dit en aquesta campanya) que en realitat és una amenaça, es fa palès com les mancances educatives de la població la fan més vulnerable a missatges maniqueus o demagògics. Ens hem acostumat a la polarització constant del debat públic, i això té dues conseqüències que estem començant a notar: d'una banda, la desafecció de la ciutadania cap a la política i els polítics, i de l'altra, la crispació de l'esfera pública.
Les dues coses es fan notar en enquestes, sondejos i –en la mesura que serveixen de reflex o de símptoma– a les xarxes socials. Alguns influencers han recomanat als seus seguidors no votar perquè els ha semblat una actitud interessant de vendre, com recomanar un local, una línia de moda o una droga sintètica. No hi ha cap reflexió al darrere, però la mandra –la desafecció– que inspira la política a molts joves es pot rendibilitzar en forma de likes i de seguidors, és a dir, es pot monetitzar i convertir-se en mercaderia. Per altra banda, hi ha el vot (o l'abstenció) de càstig motivat per la crispació o la frustració: el sector independentista que demana no anar a votar en aquestes eleccions per tal de perjudicar els partits que varen “trair el mandat de l'1-O”, és a dir, tots: ERC, Junts i la CUP. L'eurodiputada Clara Ponsatí o l'exvicepresident del Parlament Josep Costa han aconsellat aquesta opció, que equival –una altra vegada– a rendibilitzar una fallada de la política: en aquest cas, el desencant d'un electorat en forma de gest populista.
Populistes i xarlatans, precisament, i també reaccionaris, són els únics beneficiats per l'abstenció. Dir això no absol de res els dirigents actuals, però sí que cal remarcar que girar l'esquena a la política és una manera (errònia, nociva) de fer política per omissió. Caldrà parar atenció diumenge a la incidència de l'abstenció sobre els resultats, però ja és hora de pensar en les causes de l'abstencionisme.
