Absolutament franquista
Dijous passat, dia 2, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos Pacho –nascut a Lleó, però que exerceix de magistrat a Barcelona des del 1988, fa trenta-quatre anys–, va comparèixer, com fa anualment, davant la comissió de justícia del Parlament per presentar-hi la memòria del 2020 de la institució que presideix. En el curs de la seva llarga exposició lamentà el mínim ús del català (només un 7% de les sentències) que es fa en l’administració de justícia. Però, paradoxalment, intervingué en castellà, tret d’unes frases introductòries.
Va ser aleshores quan el diputat de Junts Joaquim Jubert prengué la paraula i, “cordialment”, demanà al magistrat que “la pròxima vegada fes l’esforç de dirigir-se a la comissió en català, i no només en els cinc minuts inicials de la seva intervenció, que naturalment queda molt lluny de qui defensa el bilingüisme”. Tot seguit la diputada d’ERC Ana Balsera se sumà a la petició mentre, per la sala, flotava la sentència del TSJC sobre el 25% de castellà a les escoles.
En aquest punt intervingué el diputat de Ciutadans Carlos Carrizosa –a qui li interessa tenir contents els jutges– i denuncià: “Tienen la desvergüenza de decirle a un ponente en qué idioma tiene que hablar. Esto es absolutamente franquista, a mí me recuerda aquello de «Hable la lengua del imperio». Por eso algunas veces los tenemos que calificar de extrema derecha”.
I bé, reconeguem-ho, el senyor Carrizosa tenia tota la raó del món. Per bé que ell va néixer el 1964 i, per tant, no pot parlar per experiència pròpia, algú el deu haver informat a consciència. En efecte, com ja va avançar el diari Abc en la seva premonitòria portada del setembre de 1993, la situació lingüística actual a Catalunya és del tot simètrica a la que hi havia sota el franquisme, només que amb els papers invertits.
Durant les dècades de 1940, 1950 o 1960, tu anaves a una comissaria per renovar-te el DNI i entraves a la dependència policial dient en veu ben alta: “Bon dia tinguin! Venia a renovar-me el carnet d’identitat! Qui de vostès m’atendrà?” Aleshores, des de darrere del taulell, un uniformat –de gris– amb mirada comprensiva et deia: “Con toda cordialidad, caballero, a ver si la próxima vez que venga, dentro de cinco años, nos habla usted en castellano, que es el idioma oficial. ¿Trae usted las fotos de carnet?” Si, en qualsevol entorn universitari, topaves amb un altre membre de la Policía Armada que, casc al cap i porra en mà, comminava un grup d’estudiants a dispersar-se, tu li deies: “Disculpi, agent, és que amb els companys ens estàvem intercanviant uns apunts...” I el número, bonhomiós, responia: “Bueno, bueno, pero dense prisa. Y la próxima vez diríjanse a mí en castellano, que es lo propio...”
En aquella època idíl·lica que la tropa de Vox reivindica de manera cada cop més desinhibida, a Catalunya ja funcionava la immersió lingüística a l’ensenyament; era amb el 120% en castellà. Però, si algun grupet de pares i mares trobaven que aquella fórmula impediria que els seus plançons aprenguessin la llengua autòctona –llavors anomenada vernácula–, apel·laven a l’aleshores Audiencia Territorial de Cataluña, i un grup de jutges tan sensibles com el magistrat Barrientos sentenciaven ràpidament que almenys un 25% de la docència s’havia de fer en català. ¿Com, sense aquesta comprensió i aquesta indulgència, s’hauria evitat que la llengua del país desaparegués?, es pregunta retòricament l’escola historiogràfica de Ciutadans i el PP.
En fi, la imposició lingüística del castellà entre 1939 i 1975 es va fer sempre sin acritud, amb molt més respecte i cordialitat de les que van emprar els diputats esmentats més amunt en reclamar al jutge Barrientos que, en la propera compareixença parlamentària, s’expliquitotalment o majoritàriament en català. ¿Multes per utilitzar una llengua determinada? Mai, des del gener de 1939, no se’n va imposar cap. Les úniques multes en aquesta matèria –les que denuncia en la seva pàgina web l’entitat Impulso Ciudadano del mai prou ben ponderat José Domingo– les van posar des del 2010 les proterves autoritats nacionalistes, separatistes, supremacistes i nazis. ¿Ús dels mitjans de comunicació per adoctrinar i promoure el monolingüisme? Això TV3 i Catalunya Ràdio. Mai, mai en quatre dècades Solidaridad Nacional, La Prensa, Los Sitios, Diario Español, La Vanguardia Española, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, etcètera, no van pretendre manipular ni dirigir l’opinió pública. El Mundo, La Razón i Abc tampoc no ho pretenen ara, per descomptat. I aquella famosa consigna de la postguerra, Háblese la lengua del imperio, Carrizosa la va citar incompleta; de fet, era: Háblese –si ustedes gustan– la lengua del imperio. Del imperio que más les apetezca, por supuesto”.
El dia que el senyor Carrizosa, la senyora Arrimadas, la senyora Anna Grau i tot el circ taronja desapareguin de la vida pública, els trobarem a faltar. Sense ells l’independentisme, a banda de dividit i desorientat, estaria profundament avorrit.