L’absolut

L’home tendeix a l’absolut. És una afirmació radical, però certa. Hi ha raons que la suporten: la necessitat de seguretat, la negació de l’enemic, el desig d’estabilitat, la sensació de fermesa... En definitiva, la simplificació, la renúncia a pensar, la preferència de l’afirmació sobre la pregunta.

Es podria concloure que aquesta és la base de les religions i les pseudoreligions -com ho van ser el leninisme i el comunisme-. Avui aquest bloc de creences l’hem separat en dues meitats. En el curt termini és la recerca del benefici material dels diners, pel confort que aporten i el poder que donen en una societat on la riquesa és reconeguda com a atribut lligat a la “capacitat personal”, síntesi de voluntat i intel·ligència. Ho volem ja. En el llarg termini, és la fe en un ordre superior on l’equilibri porta una estabilitat i un benestar... una mena de paradís d’un futur indeterminat i etern. Els puritans i els protestants, els catòlics menys, ho creien sense dificultat ni conflicte, perquè el que era material, la riquesa, era de la terra, del present, i la religió era del futur i del “més enllà”. Ara bé, si el creient vol portar el més enllà al present, “portar el cel a la terra”, fracassa. El món i la societat són inherentment injustos. ¿S’ha de concloure que el més enllà no és universal i, si no ho és, pot ser que no existeixi?

La voluntat d’absolut ens porta a projectar-lo en qualsevol àmbit, també en el polític i social, la qual cosa condueix a la intransigència. Per exemple, la creença actual és que la reacció del govern a la crisi sanitària ha estat insuficient i errònia.

La realitat és que s’ha incrementat la capacitat hospitalària, metges, infermeres i cuidadors han treballat nit i dia amb el risc real -verificat- de contagiar-se. S’han corregit carències greus com la manca d’atenció medica a les residències de gent gran.

La realitat és que el govern central ha estat capaç de fer ERTOs per a 530.000 empreses i 3,4 milions de treballadors, a qui és cobreix part del salari i que no consumeixen atur. S’ha aprovat una renda garantida per a tota la població. Un milió de treballadors autònoms aturats cobren part dels seus ingressos de l’Estat. S’han donat préstecs a empreses amb garantia de l’Estat en un 80%, cosa que ha fet possible la continuïtat de moltes, sobretot mitjanes i petites.

S’ha organitzat un desconfinament ordenat de la població després de dubtes i discussions inicials, per al qual s’ha tingut en compte l’opinió de les comunitats autònomes, amb excepcions -Madrid- que per a uns estaran justificades i per a d’altres seran excessives. Vàrem començar la crisi amb errors i centralització de la gestió i hem millorat amb l’experiència dels resultats. Tot això és qualitativament encertat, però quantitativament insuficient perquè el govern central no té recursos. Està endeutat més enllà del que és suportable. Encara està pitjor la Generalitat, que econòmicament en depèn.

Els ajuts directes i l’ajornament de pagaments fiscals suposen fins ara a Espanya el 3% del PIB. A França i Alemanya el 9% i el 14%. Com diu el president Torra, l’endarreriment en la materialització dels ajuts en els propers tres mesos farà que desapareguin empreses i requerirà la injecció de més diners més tard per aconseguir el mateix efecte. El retard té un efecte altament negatiu.

El govern central ha plantejat una proposta a la Comissió Europea per assegurar el finançament del BCE als estats més castigats per la crisi i més endeutats, que són els mateixos sense excepcions. El deute seria “perpetu”, és a dir, els terminis de retorn del principal serien llargs i els interessos baixos. És l’única solució viable a una crisi econòmica que, sense aquest nou endeutament “perpetu”, ens portaria a la fallida. La proposta és un encert i ha estat molt ben valorada pel Financial Times i Le Monde.

La Generalitat, malgrat la supèrbia inicial del govern espanyol, ha continuat gestionant la sanitat amb eficiència. Els professionals sanitaris han superat amb escreix el que es podia esperar d’ells. Tenien el convenciment i la responsabilitat que, malgrat tot, la feina s’havia de fer i ho han fet.

No tot han estat èxits, les deficiències d’uns han estat compensades per l’excel·lència dels altres. El nivell d’encert ha estat el resultat d’una bona, més que d’una mala gestió. Hi ha contribuït l’exemplar comportament de la ciutadania. L’enfrontament polític que acompanya aquests problemes en les presents circumstàncies no mereix comentaris... La tendència a l’absolut dels humans.

Seria desitjable que, ara que tenim fresc el que ha passat, recordem que les solucions han vingut i vindran de la mà de la col·laboració, de l’acceptació que l’absolut no pot ser una referència, i que posar-se en el lloc de l’altre és necessari per poder trobar solucions. Convé que aquestes experiències quedin gravades en l’imaginari col·lectiu. Altrament, retrobada la normalitat la boira de l’oblit ho difuminarà tot i tornarem on érem.