L'absolució de la mesa: despenalitzant el Parlament

Un dels problemes del Parlament és la limitació de la seva llibertat degut a l’afany dels tribunals per fiscalitzar-lo. Gràcies sobretot al 155 judicial de 2015, consistent en el gir doctrinal del TC en matèria de control i responsabilitat dels Parlaments i en un canvi legal per donar-hi entrada a la justícia penal. Així, diversos han estat els pronunciaments del TC contraris a permetre el debat d’iniciatives sobre l’autodeterminació, la forma monàrquica de l'Estat o l’organització territorial del poder a Espanya, i diverses han estat també les condemnes penals per desobediència. I això que, com recorda ara la sentència del TSJC, el TC ha dit sempre que la Constitució no és immutable i que empara el dret a promoure qualsevol idea fins i tot contrària als seus postulats, d’acord amb el principi democràtic i al fet que Espanya no és una "democràcia militant".

La sentència del TSJC és important, doncs, perquè contribueix a desmuntar en certa manera aquesta bastida erigida sobre quatre potes:

Primera. La inoperància de la inviolabilitat del Parlament. Em refereixo a la del Parlament com a institució, no a la dels seus membres. Tot i figurar a l’Estatut, es considera un precepte buit de contingut, un residu històric. I això que és una garantia que deriva de la legitimitat democràtica directa de la cambra. Especialment quan es debaten “qüestions d’interès públic” emparades per la llibertat d’expressió, diu Estrasburg. El resultat és que el rei –a través de la Corona com a institució– gaudeix d’inviolabilitat, i el Parlament no, amb la diferència que això suposa, ja que uns actes es poden residenciar en els tribunals i els altres resten impunes.

Segona. La mesa del Parlament, que és un òrgan governatiu, ha de fer, auxiliada pels lletrats, de mini TC. No només examinar l’adequació de les iniciatives al procediment que estableix el reglament, sinó també comprovar, amb el risc de delinquir, que el seu contingut material s’ajusta a la Constitució, als mandats del TC i fins i tot a la doctrina que se'n desprèn. I, en conseqüència, decidir si es pot debatre o no, sense esperar que s’esmeni o fins i tot sigui rebutjada.

Tercera. Pronunciaments emblemàtics com la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya o d’inici del procés polític no només tenen valor polític, sinó que també vinculen jurídicament. Segons l’alt tribunal, el problema no és tant la pretensió de convertir Catalunya en un estat independent (?) com el fet d’obligar el TC a actuar com a garant de la unitat d’Espanya davant d'un poder (el Parlament) que s’ha declarat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". Aquesta delirant teoria, que al seu dia no anava acompanyada d’elements fàctics que l’emparessin, no només era incoherent amb el sistema habitual de control de les resolucions parlamentàries, sinó també amb la jurisprudència anterior, que va autoritzar el 2004 debatre el pla Ibarretxe tot i considerar que podia ser inconstitucional.

Quarta. La reforma de la llei del TC de 2015 impulsada pel PP amb el suport del PSOE. No cal dir que existeix una lògica obligació de complir les resolucions del TC, com les de tots els tribunals. La novetat és que la llei atribueix al Constitucional facultats directes d'execució de les seves sentències, creant un singular incident que li permet encadenar declaracions d’inconstitucionalitat per connexió amb sentències anteriors. El mateix TSJC diu ara que això és confús. No es pot desobeir el que no es coneix. A banda d’atorgar-li mesures coercitives i sancionadores com les multes i la possibilitat de traslladar als jutges penals els suposats incompliments. Això, a més d’atemorir els parlamentaris, soscava l’autoritat moral del TC, convertit en jutjat ordinari, allunyat del rol que té a tot el món la justícia constitucional.

Amb tota probabilitat, la sentència de la mesa serà recorreguda i arribarà a la mateixa sala del Suprem, presidida per Manuel Marchena, que va jutjar severament l’1-O, però que va decidir fa poc repetir el judici de la mesa de Carme Forcadell per falta d’imparcialitat. La mateixa raó per la qual es van acceptar les recusacions de dos membres del Tribunal per part de Torrent. I és que la poderosa i allargada ombra de la justícia europea preocupa i molt en l'espanyola. A banda, com admet la sentència, som davant d’un context polític i social distint. Un temps nou que hauria de portar també el TC a saltar els murs construïts ad hoc per al Procés, tot i que això és més probable que passi quan se'n renovi la composició.